Primer de tot cal felicitar la junta de l'Olímpic Manlleu per la feinada d'organització de la cursa. Mentre baixava cap al pavelló, en Josep Costa, que va presidir durant molts anys el club, manifestava el desig que es pogués continuar celebrant-la. Estan quedant poquíssimes curses que puguin presumir de ser veritablement populars, és a dir gratuïtes, i sense renunciar però, en absolut, del rigor i les exigències que aquests temps ens tenen acostumats als corredors, com pot ser per exemple saber els minuts que has fet gairebé immediatament després de la cursa i a través del web del club. Ah! I tampoc hi ha faltat la clàssica botifarrada que premia tots els corredors després de la satisfacció d'haver completat els 10km d'un recorregut preciós i força exigent pel camí Vora Ter fins al Pla de l'aire on hem pogut adornar-nos com el Pirineu i el massís del Montseny ens contemplaven ja ben emblanquinats. I com diu la dita, Montseny florit, fred a la Plana de Vic, la fresqueta que ens ha fet, encara ens ha convidat més a fer un bon pa amb tomàquet amb l'embotit tan nostrat!
Abans de sortir ens hem fet una foto amb uns quants dels atletes de l'institut Antoni Pous, amb la samarreta que representa el projecte esportiu que dirigeix en Joan d'una manera tan engrescadora.
El fantasma de la fascitis plantar m'ha perseguit durant tota la cursa. No em vaig decidir de participar-hi ben bé fins a l'últim moment. Divendres vaig fer 5km suaus, i si bé les molèsties no em van desparèixer, tampoc em van augmentar, i això em va fer decidir finalment de fer-la. Haig de reconèixer que en tenia moltes ganes, però em prendré una altra setmana de descans actiu, i faré el·líptica i bicicleta altra volta fins divendres, que tornaré a fer un rodatge curt, i així decidir si vaig als 10K de Ripoll de diumenge que ve. Si no em desapareixen aquests primers símptomes hauré de fer una visita al fisioterapeuta.
De tota manera, he gaudit molt de l'ambient esportiu que he viscut, dels espais per on hem passat perquè són els que més sovint utilitzo per entrenar, tot i que cada vegada m'agrada més anar cap a les muntanyes que envolten sant Hipòlit de Voltregà. El passeig del Ter, ara a la tardor, mostrava un aspecte magnífic, amb una orgia de colors al costat de la remor del riu, que fan de la cursa una experiència impagable.
Estic molt content dels meus 54 modestos minuts que he emprat per completar la cursa i desitjo recuperar-me aviat per poder continuar fent una de les activitats que més m'agraden: córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada