dissabte, 7 d’agost de 2021

Era corsa nocturna de Vielha 5km

 


   Mirant el calendari de curses, que per cert, cada vegada n'està més farcit, vaig veure que n'hi havia una a  Vielha. Era una oportunitat per anar completant el meu projecte una comarca una cursa. Si bé la Val d'Aran també és un espai que forma part del meu paradís perdut de la infantesa, a diferència d'altres comarques pirinenques que he anat visitant periòdicament, feia molts anys que no hi anava. El fet de ser un territori de vessant atlàntic, fa que el paisatge, d'una verdor espectacular, sigui molt diferent de la resta del territori català. El que vèiem des de l'habitació n'és un bon testimoni:

   La previsió meteorològica per a la cursa de l'endemà indicava possibilitats de pluja. Dissabte al matí els núvols que es repenjaven per les carenes de les muntanyes semblaven confirmar-ho:

   Venint de la calor osonenca, després de travessar el túnel de Vielha i haver-nos d'abrigar amb un jersei ens va sorprendre agradablement. Vam aprofitar la tarda de divendres i el matí de dissabte per voltar pels carrers de la capital aranesa. La presència visual i sonora de la Garona i del Nere ens va acompanyar constantment durant tota la nostra estada. La visita a sant Miquèu era obligada i vam poder admirar els tresors que hi amaga:


  Un altre tresor que té la vall és la seva peculiar gastronomia. Ens vam entrebancar amb un restaurant amb un menú de la terra molt assequible i no vam dubtar ni un segon a reservar taula. L'olla aranesa, i la truita de riu i la carn de xai van ser deliciosos.

   I si anem recopilant tresors, no hi podia faltar el lingüístic. Uns versos d'un poeta local, que hi ha a la fatxada de l'ajuntament de la vila, defensen l'ús de l'aranès, dialecte occità d'una sonoritat meravellosa. Ara bé, si bé ja ens va costar sentir parlar català, no vam sentir mai al carrer la melodia i la cadència sensual de la llengua pròpia d'aquesta terra.

  Un altre tret que caracteritza aquestes zones muntanyenques és la fredor de l'aigua de les seves fonts.

 No deixa mai de sorprendre'ns que quan ens rentem les mans, costa més del normal a fer-ne desaparèixer el sabó, segons el pare, el baix nivell de calç que conté aquesta aigua, ocasiona aquest curiós fenomen.
  A mitja tarda les curses infantils van fer acte de presència al Passeg dera Libertat. L'ambient esportiu popular escalfava motors. 

  Més tard, a 2/4 de 8 es va iniciar la caminada popular. I no va ser fins a les 9 que es va iniciar la cursa de 10k, i 10' minuts més tard la 5k en què vaig participar. La temperatura era la ideal, l'animador va dir per megafonia que estàvem a 14 graus. I la pluja, que va ser present al matí, va desaparèixer a partir del mig dia. Si no hagués estat pels continus tobogans que hi havia durant tot el recorregut, crec que fins i tot hauria pogut baixar dels 25' sense patir-hi gaire.



 De tota manera els 25'47'' que em va marcar el meu Garmin al km 5, em van deixar més que satisfet.


 M'ho vaig passar molt i molt bé. Ja m'estic mirant com podré anar acabant d'acolorir el mapa. De moment ja hi puc afegir la Val d'Aran.

  El vídeo següent es va fer en l'edició anterior, però el recorregut és el mateix i és bonic:























  


diumenge, 11 de juliol de 2021

Cursa de muntanya Vall de Boí. 12k

 



 Anar a córrer a la vall de Boí ha estat un luxe i un privilegi. Una mica em feia l'efecte de la recuperació proustiana del paradís perdut de la infantesa.  Cada any amb els pares anàvem de vacances a la Vall  Fosca, i una petita sortida a Aigües Tortes o a visitar les esglésies romàniques de la vall de Boí era sempre obligat.
  Tenia ganes de poder continuar el projecte una cursa-una comarca. La situació pandèmica torna a ser molt i molt complicada, i si bé no les tenia totes, vam decidir d'anar-hi.
   Dissabte a la tarda vaig anar a Barruera a buscar el dorsal i quan vaig tornar vam fer una volta pel Pont de Suert, on teníem l'hotel. Vam fer una visita a la interessant església nova de la població. La Maria va demanar a uns avis del poble si sabien qui va dissenyar-la. Va ser aleshores que vam saber que era obra de l'arquitecte Eduardo Torroja. Un petit tresor.





  Ambient espectacular diumenge al matí,  amb retransmissió televisiva inclosa de la cursa d'elit dels 42k, en què s'hi jugava el campionat del món d'aquesta distància. 
   Organització impecable i rigorosa (vaig veure que feien recular un atleta, perquè no complia les normes que una i una altra vegada ens van recordar a través del web de la cursa i per correu electrònic).
   Sortida esglaonada per poder respectar al màxim la seguretat dels atletes. A mi em va tocar el grup 4, i això significava que l'hora del tret de sortida seria a les 10h. El dia excepcionalment calorós feia preveure que, malgrat que la distància de 12km no és excessiva, els prop de 500 metres de desnivell positiu, no serien un camí de roses. Em vaig proposar anar fent i no forçar la màquina. El punt de sortida era ben bé al costat de la magnífica església de Barruera.

   M'havia mirat el perfil de la cursa, i tot i que els 4km primers eren força planers fins a Erill la Vall, no vaig poder anar massa airós perquè el corriol era molt estret i s'havia d'anar en fila índia. Quan vaig arribar a Erill, em vaig aturar a fotografiar aquest altre  tresor arquitectònic.

  A partir d'aquí i fins a Boí, la cosa es complicava i vaig agrair haver decidit emportar-me els bastons. El desnivell era considerable i vaig anar fent, gaudint al màxim del paisatge que m'envoltava i patint el mínim imprescindible per anar avançant en la cursa.




  El tram de Boí fins a Durro va ser deliciós. S'agraïa l'ombra generosa del bosc de muntanya, que ens va ajudar a arribar al punt més alt de la cursa.

  Un corriol molt empinat ens va dur a tots els corredors fins a Barruera en un descens ràpid i força tècnic. Vaig arribar en la posició 406 de 630 arribats. Potser si no m'hagués aturat tant a contemplar el paisatge i a fer fotos hauria aconseguit una millor classificació, però les meravelles del romànic que se m'apareixien i les muntanyes que les envolten, em deixaven clavat. No me'n penedeixo gens ni mica.

 L'escudella pallaresa, molt semblant a l'olla aranesa, em va fer recuperar energia i apropar-me d'una altra manera, en aquest cas la gastronomia,  a la cultura mil·lenària d'aquestes contrades.

  La cirereta de la sortida va ser la visita a la tarda de Sant Climent de Taüll. El maping que vam veure dins l'església i que reprodueix amb un sistema informàtic sofisticadíssim com es va pintar el Pantocràtor, em va fer emocionar tant o més que la cursa.
  Ja de tornada, vam fer parada obligatòria a la llibreria de vell La Central de Tremp. Vam proveir d'unes quantes lectures que ens acompanyaran durant l'estiu.

   Ja tinc l'Alta Ribagorça a la butxaca. A veure quina comarca podrà ser la propera. Ja me'n falten poques!









  











diumenge, 13 de juny de 2021

Pineda de Mar 10k

 




La darrera cursa presencial que vaig fer, va ser la Mar i murtra 10K el 12 de gener del 2020. Les ganes hi eren des de feia uns quants mesos, però fins que no he tingut els pares vacunats i que la situació no ha millorat substancialment, no m’he atrevit a participar en cap de les que últimament s’han organitzat. Finalment m’he llençat a la piscina i a l’última hora vaig decidir inscriure’m als 10k de Pineda.

Bona organització: control de temperatura a l’arribada,


distància d’1,5m entre corredors, que sortien esglaonadament segons els número de dorsal,



i només ens vam poder treure la mascareta quan es feia el compte enrere abans de sortir els corredors del calaix corresponent.


La previsió de temperatures anunciava una matinal molt més calorosa del que és habitual a finals de primavera, per la qual cosa em vaig proposar patir el mínim i gaudir tant com fos possible del meu retorn a les curses populars. El recorregut era molt planer i l’únic enemic a vèncer va ser el termòmetre. Vaig anar bevent regularment cada mig km, i així vaig evitar qualsevol ensurt.


Vaig creuar la línia d’arribada en gairebé 55’.Amb tot i això, vaig suar la cansalada de valent.

Tranquil·lament a casa, vaig mirar la classificació: lloc 507è de 745 arribats. Això ja m’ho esperava, però el que em va sorprendre és que durant la segona meitat de la cursa vaig guanyar 48 posicions. La calor va passar factura a molts atletes.




diumenge, 8 de novembre de 2020

Behobia virtual

 





Un correu molt amable dels organitzadors de la Behobia ens oferien la possibilitat de participar virtualment en aquesta cursa. Automàticament em va venir l’excel·lent record de 9 anys enrere, quan vaig tenir la sort de poder-hi participar. Revistes especialitzades en el món de l’atletisme popular, la qualifiquen com una de les més belles i emotives dels calendari europeu. Si bé és ben cert que el paisatge que es pot gaudir durant tota la cursa és espectacular i que l’arribada a Donosti és inoblidable, em quedo amb l’ambient de la gent que es bolca a animar els atletes pràcticament durant tot el recorregut de la cursa, i que no he viscut en cap altre de les més de 200 que tinc finalitzades.

A través de l’aplicació, els organitzadors han intentat reproduir l’ambientació de la cursa real. He pogut escoltar el moment del compte enrere de la cursa, els grups d’animació repartits durant tots els 20 km, i especialment els Aupa!de la gent que et donaven ales en els moments més difícils del recorregut exigent de la Behobia.

Reconec que han aconseguit que viatgés a l’any 2011 i que m’emocionés recordant moments d’aquella cursa que portaré sempre gravada al cor. No és estrany, que molts atletes de Catalunya, ens diguessin que l’havien feta durant 4 o 5 edicions, i fins i tot alguns més.

Espero que la crisi sanitària provocada per aquest maleït virus es resolgui aviat i finalment es puguin fer curses reals, perquè tot i els esforços de fer-ne de virtuals, les sensacions viscudes no tenen punt de comparació. I tinc encara per acabar el meu projecte: Una cursa a cada comarca de Catalunya.

Ah...he fet pitjor temps que l’any 2011! 2h04’ temps de la cursa virtual. La real, la vaig fer en 1h58’. El fet d’anar amb la Fosca, amb les aturades freqüents i pertinents de la mascota hi han influït sense cap mena de dubte. Però donades les circumstàncies...el temps és el que menys importa. No m’importava abans i ara encara menys.




dimarts, 28 de juliol de 2020

Cursa La Somnàmbula virtual. Roda de Ter


Sant Tomàs - Gent molt capaç - Cursa la Somnàmbula

    M'havia inscrit a la Lineal de S'Agaró, però donades les cirmcumstàncies, i abans que l'organització decidís ajornar-la, ja vaig creure més prudent no participar-hi. A veure quan es podrà fer!?
   Una cursa estiuenca nocturna preciosa és la solidària Somnàmbula que cada any es celebra a Roda de Ter. Tots els diners es destinen a la fundació de sant Tomàs. L'organització va creure oportú fer-ne una versió virtual. A través de l'Strava s'ha de seguir el track que hi ha penjat i fer el recorregut quan vulguis dins un període de dies determinat. 


  Això m'ha permès fer la segona cursa amb la Fosca!

 La qual cosa vol dir que el menys important és el temps que hi puguis fer. I més si tenim en compte que he fet la cursa amb el mòbil a la mà per tal d'anar seguint el track. Amb tot i això, he sortit fora de ruta unes quantes vegades i he acabat fent un km més. Però l'objectiu de celebrar el meu aniversari fent el que més m'agrada s'ha acomplert amb escreix. Ningú es pensava que aquest maleït virus continuaria present durant l'estiu. Els esforços científics que se s'estan fent a nivell mundial, crec que aviat han de donar fruit per poder acabar amb aquest malson que estem vivint tots plegats.

   



diumenge, 10 de maig de 2020

Desconfina viRaceSalomon. 5k




   Primera cursa competitiva que es pot fer a l'aire lliure i des de qualsevol lloc de l'estat espanyol i fins i tot des de qualsevol lloc del món, a través d'una aplicació que simula totes les característiques d'una cursa real. Et proposa un escalfament, t'avisa que estiguis preparat per la cursa, t'informa de la posició que ocupes cada vegada que fas un km...i s'adapta als horaris en què els govern ens permet sortir a l'aire lliure i practicar esport. Evidentment, que mai això podrà substituir una cursa real, però tal i com van les coses, és molt probable que en tinguem per força mesos abans no puguem participar en una competició tal i com les entenem i hem viscut fins ara. Per tant, si la tecnologia permet fer-nos "viure" un 5k com el d'avui, benvinguda sigui. 
Jo he participat en la primera cursa de les tres que es proposaven en diferents horaris. Reconec que m'agrada córrer tan d'hora com sigui possible. En un primer moment pensava emportar-me la Fosca, però quan he vist que amenaçava pluja, m'he estimat més anar-hi sol. I ha estat un encert perquè quan he arribat al passeig del Ter, uns quants trons amenaçadors ens han anunciat un pluja torrencial que no ha trigat a aparèixer. De tota manera, m'ha agradat moltíssim aquesta experiència i crec que no  serà pas l'última que faré.
Quan he acabat els 5k, a través dels auriculars una veu em felicitava i m'informava de la meva posició final. No m'he mirat el mòbil fins que he arribat a casa. M'ha fet por que la pluja el fes malbé. I quan he arribat, he vist que ja hi havia les classificacions i el diploma de finisher.




  Després de tantes setmanes sense sortir a córrer a l'exterior, se m'ha fet força dur portar el ritme suau que demostra el meu temps final, però ara ja m'he fet passar les ganes, he estat molt feliç, i de segur que  no trigaré gaire a xafardejar quins nous reptes, a partir d'aquesta aplicació, em puc proposar de dur a terme. 
   

diumenge, 3 de maig de 2020

555 Virtual Run



   Davant la situació que ha provocat la pandèmia, i que les curses arreu han estat anul·lades, l´única possibilitat era fer-ne una de virtual. I vaig trobar que existia aquesta cursa, que era a més a més solidària amb l'associació Metges sense fronteres, organització també molt implicada en la lluita contra el coronavirus.  Se'm feia realment una mica complicat perquè no disposo de cinta de córrer, però el garatge podia fer el fet. Vaig fer unes quantes sessions d'entrenament. Això sí, el ritme de cursa lentíssim, i malgrat tot, amb un elevat risc de lesió, perquè no estava acostumat a girs constants que em carregaven força els genolls. 
  Ha estat una sort que la primera fase de desconfinament hagi coincidit amb els 5 dies que es podia fer la cursa, i els 5km els he pogut fer a fora! Després d'un mes i mig de no córrer a l'aire lliure, ha estat d'una satisfacció enorme. Crec que d'aquesta situació tan bèstia, que està provocant la mort de milers de persones, si és que se'n pot treure alguna cosa positiva, és la de valorar aquelles petites coses que formaven part de la nostra quotidianitat, i que ens passaven potser massa desapercebudes o que no hi donàvem cap importància. He de dir també, que és la primera cursa "oficial" que faig amb la meva gosseta Fosca. M'he adaptat a les seves parades periòdiques fins a la fi dels 5km. Una veritable experiència, que de segur, donades les circumstàncies, no oblidaré mai.
  De moment, dels 96 participants que han compartit la cursa virtual, m'he adonat que ben pocs són de la meva edat. Això vol dir que si tinc ganes d'anar participant en aquest esport que m'ha donat tantes satisfaccions, cal més que mai, practicar-lo amb seny, i evidentment, amb constància.