dilluns, 18 d’octubre de 2021

Historic trail Calafell. 11k



  Fa un parell de mesos que vaig veure que tenia la possibilitat de participar en una cursa al Baix Penedès. Quan ja estava inscrit a la Historic trail Calafell, que no sé perquè hi ha aquesta mania a dir-ho tot en anglès, em vaig adonar al cap d'uns quants dies que a El Vendrell també se'n feia una d'urbana. No hi ha mal que per bé no vingui perquè ha estat una experiència molt maca, he descobert el Calafell antic, l'ubicat a dalt d'un turó a 2 km de la castigada platja per l'excessiva especulació urbanística que ha destruït qualsevol vestigi del que havia de ser temps ha aquesta zona de costa. Un recorregut de muntanya qualificat de "petjada verda" en què s'havia de respectar estrictament l'entorn natural per on havíem de córrer.



  Aprofitant la nova etapa de la nostra vida, vam decidir amb la Maria de fer-ne una estada de 3 dies, de dissabte a dilluns, sense presses, amb la sensació que teníem tot el temps del món. 
  També va ser tot un luxe poder-nos hostatjar a pocs metres de les restes del castell i de la sortida de l'endemà.


   Amb tota la calma del món, diumenge em llevo a les 7 tocades. Faig la meva rutina diària de txi-kung, esmorzo i m'estiro una mica més fins a 1/4 de 9. Prenc un cafè a l'hotel i em dirigeixo directament a la sortida de la cursa


   A les 9 en punt sortim els corredors dels 11k, els caminaires ho faran 3 minuts després, i els valents que feien els 17k ja havien sortit a  2/4 de 9. Els comentaris que vaig sentir d'un dels participants, que es coneixia el recorregut, em van fer adonar que no seria gens fàcil, amb continus tobogans, pujades pronunciades i baixades molt tècniques. Vaig estar content d'endur-me els bastons de corredor perquè em van ajudar moltíssim a afrontar els trams de pujada. I certament, els comentaris no es quedaven curts perquè va ser un veritable trencacames amb gairebé 900 metres de desnivell acumulat. Malgrat tot, el paisatge bellíssim de bosc mediterrani, va compensar l'esforç que hi vam posar tots plegats. 






   Tot i que vaig fer un temps modest, com sempre, de 1h30', vaig quedar molt i molt satisfet del 80è lloc de 163 arribats. Només demano salut per poder gaudir uns quants anys més del meu esport preferit.



   Excel·lent organització amb un equip de voluntaris que en molts trams animaven els corredors amb petites representacions vestits d'època, perquè estàvem trepitjant territori ja habitat pels ibers, després pels romans i encara amb molts vestigis de l'època medieval. Tots ells jovent, que ens van demostrar que hem de tenir confiança en ells per tirar endavant el món. Bombardejats sempre per notícies dolentes, veient aquesta joventut abocada als altres em va convèncer que el futur encara pot ser bonic.




   Ja tinc a la butxaca el Baix Penedès. A veure si trobo ara alguna cursa a les Terres de l'Ebre per anar completant el meu projecte de curses.










dissabte, 7 d’agost de 2021

Era corsa nocturna de Vielha 5km

 


   Mirant el calendari de curses, que per cert, cada vegada n'està més farcit, vaig veure que n'hi havia una a  Vielha. Era una oportunitat per anar completant el meu projecte una comarca una cursa. Si bé la Val d'Aran també és un espai que forma part del meu paradís perdut de la infantesa, a diferència d'altres comarques pirinenques que he anat visitant periòdicament, feia molts anys que no hi anava. El fet de ser un territori de vessant atlàntic, fa que el paisatge, d'una verdor espectacular, sigui molt diferent de la resta del territori català. El que vèiem des de l'habitació n'és un bon testimoni:

   La previsió meteorològica per a la cursa de l'endemà indicava possibilitats de pluja. Dissabte al matí els núvols que es repenjaven per les carenes de les muntanyes semblaven confirmar-ho:

   Venint de la calor osonenca, després de travessar el túnel de Vielha i haver-nos d'abrigar amb un jersei ens va sorprendre agradablement. Vam aprofitar la tarda de divendres i el matí de dissabte per voltar pels carrers de la capital aranesa. La presència visual i sonora de la Garona i del Nere ens va acompanyar constantment durant tota la nostra estada. La visita a sant Miquèu era obligada i vam poder admirar els tresors que hi amaga:


  Un altre tresor que té la vall és la seva peculiar gastronomia. Ens vam entrebancar amb un restaurant amb un menú de la terra molt assequible i no vam dubtar ni un segon a reservar taula. L'olla aranesa, i la truita de riu i la carn de xai van ser deliciosos.

   I si anem recopilant tresors, no hi podia faltar el lingüístic. Uns versos d'un poeta local, que hi ha a la fatxada de l'ajuntament de la vila, defensen l'ús de l'aranès, dialecte occità d'una sonoritat meravellosa. Ara bé, si bé ja ens va costar sentir parlar català, no vam sentir mai al carrer la melodia i la cadència sensual de la llengua pròpia d'aquesta terra.

  Un altre tret que caracteritza aquestes zones muntanyenques és la fredor de l'aigua de les seves fonts.

 No deixa mai de sorprendre'ns que quan ens rentem les mans, costa més del normal a fer-ne desaparèixer el sabó, segons el pare, el baix nivell de calç que conté aquesta aigua, ocasiona aquest curiós fenomen.
  A mitja tarda les curses infantils van fer acte de presència al Passeg dera Libertat. L'ambient esportiu popular escalfava motors. 

  Més tard, a 2/4 de 8 es va iniciar la caminada popular. I no va ser fins a les 9 que es va iniciar la cursa de 10k, i 10' minuts més tard la 5k en què vaig participar. La temperatura era la ideal, l'animador va dir per megafonia que estàvem a 14 graus. I la pluja, que va ser present al matí, va desaparèixer a partir del mig dia. Si no hagués estat pels continus tobogans que hi havia durant tot el recorregut, crec que fins i tot hauria pogut baixar dels 25' sense patir-hi gaire.



 De tota manera els 25'47'' que em va marcar el meu Garmin al km 5, em van deixar més que satisfet.


 M'ho vaig passar molt i molt bé. Ja m'estic mirant com podré anar acabant d'acolorir el mapa. De moment ja hi puc afegir la Val d'Aran.

  El vídeo següent es va fer en l'edició anterior, però el recorregut és el mateix i és bonic:























  


diumenge, 11 de juliol de 2021

Cursa de muntanya Vall de Boí. 12k

 



 Anar a córrer a la vall de Boí ha estat un luxe i un privilegi. Una mica em feia l'efecte de la recuperació proustiana del paradís perdut de la infantesa.  Cada any amb els pares anàvem de vacances a la Vall  Fosca, i una petita sortida a Aigües Tortes o a visitar les esglésies romàniques de la vall de Boí era sempre obligat.
  Tenia ganes de poder continuar el projecte una cursa-una comarca. La situació pandèmica torna a ser molt i molt complicada, i si bé no les tenia totes, vam decidir d'anar-hi.
   Dissabte a la tarda vaig anar a Barruera a buscar el dorsal i quan vaig tornar vam fer una volta pel Pont de Suert, on teníem l'hotel. Vam fer una visita a la interessant església nova de la població. La Maria va demanar a uns avis del poble si sabien qui va dissenyar-la. Va ser aleshores que vam saber que era obra de l'arquitecte Eduardo Torroja. Un petit tresor.





  Ambient espectacular diumenge al matí,  amb retransmissió televisiva inclosa de la cursa d'elit dels 42k, en què s'hi jugava el campionat del món d'aquesta distància. 
   Organització impecable i rigorosa (vaig veure que feien recular un atleta, perquè no complia les normes que una i una altra vegada ens van recordar a través del web de la cursa i per correu electrònic).
   Sortida esglaonada per poder respectar al màxim la seguretat dels atletes. A mi em va tocar el grup 4, i això significava que l'hora del tret de sortida seria a les 10h. El dia excepcionalment calorós feia preveure que, malgrat que la distància de 12km no és excessiva, els prop de 500 metres de desnivell positiu, no serien un camí de roses. Em vaig proposar anar fent i no forçar la màquina. El punt de sortida era ben bé al costat de la magnífica església de Barruera.

   M'havia mirat el perfil de la cursa, i tot i que els 4km primers eren força planers fins a Erill la Vall, no vaig poder anar massa airós perquè el corriol era molt estret i s'havia d'anar en fila índia. Quan vaig arribar a Erill, em vaig aturar a fotografiar aquest altre  tresor arquitectònic.

  A partir d'aquí i fins a Boí, la cosa es complicava i vaig agrair haver decidit emportar-me els bastons. El desnivell era considerable i vaig anar fent, gaudint al màxim del paisatge que m'envoltava i patint el mínim imprescindible per anar avançant en la cursa.




  El tram de Boí fins a Durro va ser deliciós. S'agraïa l'ombra generosa del bosc de muntanya, que ens va ajudar a arribar al punt més alt de la cursa.

  Un corriol molt empinat ens va dur a tots els corredors fins a Barruera en un descens ràpid i força tècnic. Vaig arribar en la posició 406 de 630 arribats. Potser si no m'hagués aturat tant a contemplar el paisatge i a fer fotos hauria aconseguit una millor classificació, però les meravelles del romànic que se m'apareixien i les muntanyes que les envolten, em deixaven clavat. No me'n penedeixo gens ni mica.

 L'escudella pallaresa, molt semblant a l'olla aranesa, em va fer recuperar energia i apropar-me d'una altra manera, en aquest cas la gastronomia,  a la cultura mil·lenària d'aquestes contrades.

  La cirereta de la sortida va ser la visita a la tarda de Sant Climent de Taüll. El maping que vam veure dins l'església i que reprodueix amb un sistema informàtic sofisticadíssim com es va pintar el Pantocràtor, em va fer emocionar tant o més que la cursa.
  Ja de tornada, vam fer parada obligatòria a la llibreria de vell La Central de Tremp. Vam proveir d'unes quantes lectures que ens acompanyaran durant l'estiu.

   Ja tinc l'Alta Ribagorça a la butxaca. A veure quina comarca podrà ser la propera. Ja me'n falten poques!









  











diumenge, 13 de juny de 2021

Pineda de Mar 10k

 




La darrera cursa presencial que vaig fer, va ser la Mar i murtra 10K el 12 de gener del 2020. Les ganes hi eren des de feia uns quants mesos, però fins que no he tingut els pares vacunats i que la situació no ha millorat substancialment, no m’he atrevit a participar en cap de les que últimament s’han organitzat. Finalment m’he llençat a la piscina i a l’última hora vaig decidir inscriure’m als 10k de Pineda.

Bona organització: control de temperatura a l’arribada,


distància d’1,5m entre corredors, que sortien esglaonadament segons els número de dorsal,



i només ens vam poder treure la mascareta quan es feia el compte enrere abans de sortir els corredors del calaix corresponent.


La previsió de temperatures anunciava una matinal molt més calorosa del que és habitual a finals de primavera, per la qual cosa em vaig proposar patir el mínim i gaudir tant com fos possible del meu retorn a les curses populars. El recorregut era molt planer i l’únic enemic a vèncer va ser el termòmetre. Vaig anar bevent regularment cada mig km, i així vaig evitar qualsevol ensurt.


Vaig creuar la línia d’arribada en gairebé 55’.Amb tot i això, vaig suar la cansalada de valent.

Tranquil·lament a casa, vaig mirar la classificació: lloc 507è de 745 arribats. Això ja m’ho esperava, però el que em va sorprendre és que durant la segona meitat de la cursa vaig guanyar 48 posicions. La calor va passar factura a molts atletes.




diumenge, 8 de novembre de 2020

Behobia virtual

 





Un correu molt amable dels organitzadors de la Behobia ens oferien la possibilitat de participar virtualment en aquesta cursa. Automàticament em va venir l’excel·lent record de 9 anys enrere, quan vaig tenir la sort de poder-hi participar. Revistes especialitzades en el món de l’atletisme popular, la qualifiquen com una de les més belles i emotives dels calendari europeu. Si bé és ben cert que el paisatge que es pot gaudir durant tota la cursa és espectacular i que l’arribada a Donosti és inoblidable, em quedo amb l’ambient de la gent que es bolca a animar els atletes pràcticament durant tot el recorregut de la cursa, i que no he viscut en cap altre de les més de 200 que tinc finalitzades.

A través de l’aplicació, els organitzadors han intentat reproduir l’ambientació de la cursa real. He pogut escoltar el moment del compte enrere de la cursa, els grups d’animació repartits durant tots els 20 km, i especialment els Aupa!de la gent que et donaven ales en els moments més difícils del recorregut exigent de la Behobia.

Reconec que han aconseguit que viatgés a l’any 2011 i que m’emocionés recordant moments d’aquella cursa que portaré sempre gravada al cor. No és estrany, que molts atletes de Catalunya, ens diguessin que l’havien feta durant 4 o 5 edicions, i fins i tot alguns més.

Espero que la crisi sanitària provocada per aquest maleït virus es resolgui aviat i finalment es puguin fer curses reals, perquè tot i els esforços de fer-ne de virtuals, les sensacions viscudes no tenen punt de comparació. I tinc encara per acabar el meu projecte: Una cursa a cada comarca de Catalunya.

Ah...he fet pitjor temps que l’any 2011! 2h04’ temps de la cursa virtual. La real, la vaig fer en 1h58’. El fet d’anar amb la Fosca, amb les aturades freqüents i pertinents de la mascota hi han influït sense cap mena de dubte. Però donades les circumstàncies...el temps és el que menys importa. No m’importava abans i ara encara menys.