diumenge, 21 de novembre de 2021

Cursa Comte Guifré. Ripoll. 10k

 


   Tot i que no soc partidari de fer dues curses consecutives, vaig acceptar el convit de la Carme de participar a la cursa del seu poble. Decisió encertada, perquè em va permetre també de retrobar en Joan, en Moha i d'altres companys i coneguts que feia molt temps que no veia. Ambient fred però assolellat i amb normes antipandèmiques generalment seguides per la majoria dels atletes:


   Ens vam proposar com a repte baixar de l'hora. Es tractava, per tant, de dur un ritme una mica per sota dels 6'. En Moha, que ja havia fet el Córrer per córrer manlleuenc, no ens va poder seguir a partir del km 3 aproximadament. Es tracta sempre de no forçar el que et dicta el cos i no patir excessivament... ben fet. Em vaig deixar portar per la Carme i en el km 6 em vaig adonar que podríem fer els 10k entre 56 i 58 minuts.


    I així va ser, en poc més de 56' vam travessar la sempre emocionant arribada davant el monestir de Ripoll.

   Com que de moment no trobo curses a les 3 comarques que em falten, és molt possible que faci la cursa solidària de TV3 i la sant Silvestre manlleuenca. Que la salut ens acompanyi i que el seny dels ciutadans permeti poder practicar l'esport que tantes satisfaccions ens dóna. (No em sé estar d' aquest diacrític, mestres Fabra i Solà  de segur que hi estarien d'acord)











diumenge, 14 de novembre de 2021

Cursa del Pont. Deltebre-Sant Jaume d'Enveja

 


  Quan vaig veure que feien aquesta cursa  va sorgir  la possibilitat de tenir el Baix Ebre a la butxaca. En un primer moment em vaig apuntar a la  de 5k, però quan em vaig adonar que Sant Jaume d'Enveja forma part del Montsià, vaig demanar si podia fer la cursa de 10k  perquè el recorregut queda repartit entre els dos municipis. 

   Ens vam desplaçar a Deltebre dissabte i després d'un bon dinar de marisc de la zona, a la tarda vam visitar Amposta amb el seu característic pont que en recorda un altre de molt famós situat a Nova York




   Visita obligada a les llibreries dels llocs que visitem per tal de trobar algun llibre d'autors lligats a la terra. En vam trobar uns quants a l'espai cultural Guaix: Zoraida Burgos, Baltasar Casanova, Joan Todó, Albert Roig...



Diumenge al matí em vaig presentar al passeig Fluvial una hora abans de la cursa, així tranquil·lament vaig poder recollir el dorsal (em van assignar el número 1, en les més de 200 curses que he fet mai me l'havien donat, devia ser el primer a apuntar-m'hi)

   I també a gaudir del meravellós paisatge entorn del riu


   Sempre a les envistes del modern i bonic pont que uneix les dues poblacions i que era l'inici i final de la competició.

   Després de les curses infantils vam sortir els corredors dels 5k i 10k i tot seguit els qui volien fer el recorregut més curt caminant. Quan vam haver superat els primers cinc kilòmetres, vaig tenir la sensació d'anar pràcticament sol, perquè el nombre de corredors de la distància més llarga no arribava al centenar. 


    En una cursa "normal" amb els meus 52'25'' hauria quedat al mig en avall de la classificació, però aquí vaig quedar dels darrers. Quan he arribat a casa i he vist els temps he quedat parat, dels 76 arribats, 62 atletes tenien un temps per sota dels 50', no és estrany que quedés en el 64è lloc! De tota manera, el recorregut  és preciós, la meitat pel passeig Fluvial, per tant l'Ebre en va ser un espectador de luxe  És de les curses més maques que he fet.
   Abans de dinar encara vam tenir temps d'arribar-nos fins al Trabucador. Pel camí vèiem una esplanada immensa, que no te l'acabes.

   A can Nicanor de Deltebre ens esperava una magnífica paella d'arròs que completava l'experiència gastronòmica del cap de setmana.

   La cirereta va ser l'anada a la terrassa del  bar Lo mirador al capvespre. Un espectacle visual inoblidable.




    Dilluns, amb tota la tranquil·litat del món vam tornar cap a casa. Ja vaig finalitzant el meu repte de curses, que m'agradaria poder completar durant l'any que ve. Ja me'n queden poques.
































dilluns, 18 d’octubre de 2021

Historic trail Calafell. 11k



  Fa un parell de mesos que vaig veure que tenia la possibilitat de participar en una cursa al Baix Penedès. Quan ja estava inscrit a la Historic trail Calafell, que no sé perquè hi ha aquesta mania a dir-ho tot en anglès, em vaig adonar al cap d'uns quants dies que a El Vendrell també se'n feia una d'urbana. No hi ha mal que per bé no vingui perquè ha estat una experiència molt maca, he descobert el Calafell antic, l'ubicat a dalt d'un turó a 2 km de la castigada platja per l'excessiva especulació urbanística que ha destruït qualsevol vestigi del que havia de ser temps ha aquesta zona de costa. Un recorregut de muntanya qualificat de "petjada verda" en què s'havia de respectar estrictament l'entorn natural per on havíem de córrer.



  Aprofitant la nova etapa de la nostra vida, vam decidir amb la Maria de fer-ne una estada de 3 dies, de dissabte a dilluns, sense presses, amb la sensació que teníem tot el temps del món. 
  També va ser tot un luxe poder-nos hostatjar a pocs metres de les restes del castell i de la sortida de l'endemà.


   Amb tota la calma del món, diumenge em llevo a les 7 tocades. Faig la meva rutina diària de txi-kung, esmorzo i m'estiro una mica més fins a 1/4 de 9. Prenc un cafè a l'hotel i em dirigeixo directament a la sortida de la cursa


   A les 9 en punt sortim els corredors dels 11k, els caminaires ho faran 3 minuts després, i els valents que feien els 17k ja havien sortit a  2/4 de 9. Els comentaris que vaig sentir d'un dels participants, que es coneixia el recorregut, em van fer adonar que no seria gens fàcil, amb continus tobogans, pujades pronunciades i baixades molt tècniques. Vaig estar content d'endur-me els bastons de corredor perquè em van ajudar moltíssim a afrontar els trams de pujada. I certament, els comentaris no es quedaven curts perquè va ser un veritable trencacames amb gairebé 900 metres de desnivell acumulat. Malgrat tot, el paisatge bellíssim de bosc mediterrani, va compensar l'esforç que hi vam posar tots plegats. 






   Tot i que vaig fer un temps modest, com sempre, de 1h30', vaig quedar molt i molt satisfet del 80è lloc de 163 arribats. Només demano salut per poder gaudir uns quants anys més del meu esport preferit.



   Excel·lent organització amb un equip de voluntaris que en molts trams animaven els corredors amb petites representacions vestits d'època, perquè estàvem trepitjant territori ja habitat pels ibers, després pels romans i encara amb molts vestigis de l'època medieval. Tots ells jovent, que ens van demostrar que hem de tenir confiança en ells per tirar endavant el món. Bombardejats sempre per notícies dolentes, veient aquesta joventut abocada als altres em va convèncer que el futur encara pot ser bonic.




   Ja tinc a la butxaca el Baix Penedès. A veure si trobo ara alguna cursa a les Terres de l'Ebre per anar completant el meu projecte de curses.










dissabte, 7 d’agost de 2021

Era corsa nocturna de Vielha 5km

 


   Mirant el calendari de curses, que per cert, cada vegada n'està més farcit, vaig veure que n'hi havia una a  Vielha. Era una oportunitat per anar completant el meu projecte una comarca una cursa. Si bé la Val d'Aran també és un espai que forma part del meu paradís perdut de la infantesa, a diferència d'altres comarques pirinenques que he anat visitant periòdicament, feia molts anys que no hi anava. El fet de ser un territori de vessant atlàntic, fa que el paisatge, d'una verdor espectacular, sigui molt diferent de la resta del territori català. El que vèiem des de l'habitació n'és un bon testimoni:

   La previsió meteorològica per a la cursa de l'endemà indicava possibilitats de pluja. Dissabte al matí els núvols que es repenjaven per les carenes de les muntanyes semblaven confirmar-ho:

   Venint de la calor osonenca, després de travessar el túnel de Vielha i haver-nos d'abrigar amb un jersei ens va sorprendre agradablement. Vam aprofitar la tarda de divendres i el matí de dissabte per voltar pels carrers de la capital aranesa. La presència visual i sonora de la Garona i del Nere ens va acompanyar constantment durant tota la nostra estada. La visita a sant Miquèu era obligada i vam poder admirar els tresors que hi amaga:


  Un altre tresor que té la vall és la seva peculiar gastronomia. Ens vam entrebancar amb un restaurant amb un menú de la terra molt assequible i no vam dubtar ni un segon a reservar taula. L'olla aranesa, i la truita de riu i la carn de xai van ser deliciosos.

   I si anem recopilant tresors, no hi podia faltar el lingüístic. Uns versos d'un poeta local, que hi ha a la fatxada de l'ajuntament de la vila, defensen l'ús de l'aranès, dialecte occità d'una sonoritat meravellosa. Ara bé, si bé ja ens va costar sentir parlar català, no vam sentir mai al carrer la melodia i la cadència sensual de la llengua pròpia d'aquesta terra.

  Un altre tret que caracteritza aquestes zones muntanyenques és la fredor de l'aigua de les seves fonts.

 No deixa mai de sorprendre'ns que quan ens rentem les mans, costa més del normal a fer-ne desaparèixer el sabó, segons el pare, el baix nivell de calç que conté aquesta aigua, ocasiona aquest curiós fenomen.
  A mitja tarda les curses infantils van fer acte de presència al Passeg dera Libertat. L'ambient esportiu popular escalfava motors. 

  Més tard, a 2/4 de 8 es va iniciar la caminada popular. I no va ser fins a les 9 que es va iniciar la cursa de 10k, i 10' minuts més tard la 5k en què vaig participar. La temperatura era la ideal, l'animador va dir per megafonia que estàvem a 14 graus. I la pluja, que va ser present al matí, va desaparèixer a partir del mig dia. Si no hagués estat pels continus tobogans que hi havia durant tot el recorregut, crec que fins i tot hauria pogut baixar dels 25' sense patir-hi gaire.



 De tota manera els 25'47'' que em va marcar el meu Garmin al km 5, em van deixar més que satisfet.


 M'ho vaig passar molt i molt bé. Ja m'estic mirant com podré anar acabant d'acolorir el mapa. De moment ja hi puc afegir la Val d'Aran.

  El vídeo següent es va fer en l'edició anterior, però el recorregut és el mateix i és bonic:























  


diumenge, 11 de juliol de 2021

Cursa de muntanya Vall de Boí. 12k

 



 Anar a córrer a la vall de Boí ha estat un luxe i un privilegi. Una mica em feia l'efecte de la recuperació proustiana del paradís perdut de la infantesa.  Cada any amb els pares anàvem de vacances a la Vall  Fosca, i una petita sortida a Aigües Tortes o a visitar les esglésies romàniques de la vall de Boí era sempre obligat.
  Tenia ganes de poder continuar el projecte una cursa-una comarca. La situació pandèmica torna a ser molt i molt complicada, i si bé no les tenia totes, vam decidir d'anar-hi.
   Dissabte a la tarda vaig anar a Barruera a buscar el dorsal i quan vaig tornar vam fer una volta pel Pont de Suert, on teníem l'hotel. Vam fer una visita a la interessant església nova de la població. La Maria va demanar a uns avis del poble si sabien qui va dissenyar-la. Va ser aleshores que vam saber que era obra de l'arquitecte Eduardo Torroja. Un petit tresor.





  Ambient espectacular diumenge al matí,  amb retransmissió televisiva inclosa de la cursa d'elit dels 42k, en què s'hi jugava el campionat del món d'aquesta distància. 
   Organització impecable i rigorosa (vaig veure que feien recular un atleta, perquè no complia les normes que una i una altra vegada ens van recordar a través del web de la cursa i per correu electrònic).
   Sortida esglaonada per poder respectar al màxim la seguretat dels atletes. A mi em va tocar el grup 4, i això significava que l'hora del tret de sortida seria a les 10h. El dia excepcionalment calorós feia preveure que, malgrat que la distància de 12km no és excessiva, els prop de 500 metres de desnivell positiu, no serien un camí de roses. Em vaig proposar anar fent i no forçar la màquina. El punt de sortida era ben bé al costat de la magnífica església de Barruera.

   M'havia mirat el perfil de la cursa, i tot i que els 4km primers eren força planers fins a Erill la Vall, no vaig poder anar massa airós perquè el corriol era molt estret i s'havia d'anar en fila índia. Quan vaig arribar a Erill, em vaig aturar a fotografiar aquest altre  tresor arquitectònic.

  A partir d'aquí i fins a Boí, la cosa es complicava i vaig agrair haver decidit emportar-me els bastons. El desnivell era considerable i vaig anar fent, gaudint al màxim del paisatge que m'envoltava i patint el mínim imprescindible per anar avançant en la cursa.




  El tram de Boí fins a Durro va ser deliciós. S'agraïa l'ombra generosa del bosc de muntanya, que ens va ajudar a arribar al punt més alt de la cursa.

  Un corriol molt empinat ens va dur a tots els corredors fins a Barruera en un descens ràpid i força tècnic. Vaig arribar en la posició 406 de 630 arribats. Potser si no m'hagués aturat tant a contemplar el paisatge i a fer fotos hauria aconseguit una millor classificació, però les meravelles del romànic que se m'apareixien i les muntanyes que les envolten, em deixaven clavat. No me'n penedeixo gens ni mica.

 L'escudella pallaresa, molt semblant a l'olla aranesa, em va fer recuperar energia i apropar-me d'una altra manera, en aquest cas la gastronomia,  a la cultura mil·lenària d'aquestes contrades.

  La cirereta de la sortida va ser la visita a la tarda de Sant Climent de Taüll. El maping que vam veure dins l'església i que reprodueix amb un sistema informàtic sofisticadíssim com es va pintar el Pantocràtor, em va fer emocionar tant o més que la cursa.
  Ja de tornada, vam fer parada obligatòria a la llibreria de vell La Central de Tremp. Vam proveir d'unes quantes lectures que ens acompanyaran durant l'estiu.

   Ja tinc l'Alta Ribagorça a la butxaca. A veure quina comarca podrà ser la propera. Ja me'n falten poques!