Matinal atlètica perfecta: un dia radiant però fresquet, indret preciós, i com es pot veure.. molt ben acompanyat! En Mohamed està lluitant per fer-se un lloc dins l'atletisme de pista, i els seus resultats demostren una progressió que fa preveure futurs èxits. I en Fouzi ho intentarà aquesta temporada. Tots dos al CA Vic.
En Joan ha participat per primera vegada en aquests 12km de Montesquiu, i jo feia 5 anys que no la feia! La major part del recorregut transcorre pel bell parc del castell de Montesquiu i sobre terra; però, abans s'ha de pujar un tram enquitranat d'1 km amb un desnivell del 13%, que si no et frenes una mica et pots cremar a mitja cursa! A partir d'aquí anem seguint pistes forestals que ens portaran altra volta al Castell i amb un fort pendent retornem al poble ( en algun moment mirant el GPS em vaig adonar que anava per sota dels 4'! La baixadeta ho facilitava amb escreix!).
Arribo i ja veig en Joan que ja s'està menjant l'entrepà de botifarra. No m'hi penso dues vegades i també em premio amb un bon esmorzar mentre discutim tots plegats com ens ha anat a cadascú aquesta dura, però preciosa cursa!
Sort n'he tingut d'en Ferran que m'ha dit que s'organitzava aquesta cursa! No se n'ha fet gaire propaganda, però amb tot i això les veus deuen córrer més que els atletes populars, perquè Déu n'hi do dels participants que ha arreplegat! Més d'un centenar de corredors ens hem trobat al Passeig per fer els gairebé 7km (que és el que ens marcava el GPS) pel nucli antic de Vic. Recorregut preciós que farà que sens dubte, i si els organitzadors continuen amb aquesta aventura, augmenti la participació l'any que ve. Malgrat tot, cal dir que l'últim km i mig és dur per les llargues pujades que hi ha fins arribar finalment una altra vegada al Passeig.
He tingut la joia de poder compartir aquesta cursa amb en Ferran. L'hem acabada amb bones sensacions i amb ganes de fer-ne d'altres en un futur immediat. Quan et passen coses com aquesta, et fan dir que la vida encara pot ser maca!
Primera cursa que faig després que es manifestés la fascitis plantar. Tot i que encara no m'he recuperat totalment, ja feia setmanes que havia decidit fer els 5km de la cursa de la Festa Major. Bon ambient, èxit de participació i un gran plaer poder acompanyar els meus amics des del començament fins al final.
L'Eudald ha tingut el coratge d'afrontar en plena canícula els 5km! Segur que un bon esportista com ell el veurem en moltes curses més.
En Ferran de Vic ens ha vingut a veure i quan acabem anem al bar de la Haoyan a refrescar-ho una mica. Comentem la jugada i ens expliquem projectes a curt i a mitjà termini. Matinal esportiva perfecta. Què més podem demanar sinó aquestes engrunes de felicitat!?
Segona participació a la cursa popular de Girona. No és difícil adonar-se que l'edat mitjana dels atletes en aquest tipus de competicions es troba entre els 30 i 40 anys, i em sembla que no m'equivocaria si afirmés que es troba més aviat a la vora de les 4 dècades que no pas de la de tres. El que em va cridar l'atenció d'aquesta cursa de Girona fa 3 anys és l'alta participació de jovent entre els 14 i 18 anys, i enguany s'ha repetit la mateixa percepció. S'hauria de veure com ho han sabut vendre entre la jovenalla, potser també el fet que és gratuïta també hi ha ajudat, però en d'altres poblacions (cada vegada menys) que segueixen aquesta iniciativa, no hi he pas vist que s'aconseguís el que han assolit els gironins. Això em va fer pensar que estaria bé fer-hi participar uns quants alumnes de l'institut. En Joan i en Lluís es van oferir a acompanyar-nos sense dubtar-ne ni un moment! L'experiència ha estat tan positiva que provarem d'anar l'any que ve a la cursa de El Corte Inglés de Barcelona, la popular més gran en participació de tot Europa.
Després de decidir-me compulsivament a fer la mitja de
Banyoles,m’apunto també en un cop de rauxa a la marató d’Empúries. Tenia uns
dos mesos per preparar-la i segons la literatura atlètica això és insuficient,
però em disposo a acabar-la i a gaudir-ne tant com pugui. La Maria decideix
acompanyar-me i això vol dir que anirem a l’Escala el dia abans. Hi arribem al
migdia i abans d’anar a l’hotel recollim el pitrall i l’obsequi de record de la
cursa al pavelló municipal. Una vegada hem deixat les maletes a l’habitació
decidim anar al centre del poble i l’atzar ens porta a la primera sorpresa
agradable d’aquesta estada: hem anat a parar davant de la casa on va viure na
Catarina Albert i Paradís, l’autora de Solitud
considerada per en Jordi Castellanos la millor novel·la de la història de la
literatura catalana. Ens quedem a dinar ben bé
davant d’on va residir en Víctor Català. Eixint de l`àpat acabem
d’arribar a la platja, un lloc molt agradable on hi ha un petit mercat. Pel
camí he vist una llibreria i m’he promès que quan obrin hi anirem a treure el
cap. El dia és ennuvolat i amenaça pluja, però no fa fred i ens permet passejar
tranquil·lament. Decidim tornar a l’hotel i fer una becaina abans de tornar a
sortir, pel camí passem per un espardenyaria i em criden des de dins: el
propietari és un noi jove que havia fet classe de matemàtiques a l’institut de
Manlleu i recorda el bon ambient de companyerisme entre els professors i de
l’ajut que va tenir sempre de l’equip directiu i que no va trobar quan va haver
d’anar a Igualada i que el va fer decidir deixar l’ensenyament. Ens parem a la
llibreria i compro l’últim llibre d’en Jordi Llovet, Brins de literatura universal .Mentre la Maria xafardeja per les
botigues tinc temps de llegir-ne tres articles i els trobo deliciosos,
intel·ligents i no absents d’una certa mala llet cap als responsables de la
societat civil respecte a la cultura. Després d’haver reposat una miqueta
tornem a baixar al centre antic del poble i entrem a sopar en una antiga
taverna de pescadors. El lloc és entranyable i ple de fotografies d’època que
ens fa viatjar en el temps. Aquí descobrim que no gaire lluny d’on som en Josep
Pla hi passava llargues estones escrivint. Tot això no hauria estat possible si
només hagués vingut a córrer diumenge. No podia acabar millor el dia, tot i que
la meteorologia feia preveure que potser demà no podríem anar a la platja
després d’acabar la marató i em sabia greu.
La sorpresa la vaig tenir l’endemà quan
vaig veure que el dia es llevava sense ni un núvol, i prometia ser excel·lent!
La línia de sortida és a menys de 2km de l’hotel i
decideixo anar-hi caminant. El passeig tancat al trànsit de cotxes i que va
directament al museu arqueològic és preciós. Em penedeixo de no haver agafat la
càmara fotogràfica, però haver-la de deixar al guarda-roba no em fa gens de
gràcia. Quan he arribat i com que falta encara mitja horassa per la sortida,
prenc el sol mentre contemplo l’entorn amb el mar com a protagonista principal
i em sento l’home més afortunat del món de ser allà en aquells moments. Abans
he saludat en Josep Maria i l’Elisabet, que faran la mitja marató.
Abans de començar la cursa seguim el protocol habitual previ
de passar entremig de les ruïnes d’Empúries acompanyats de la guàrdia romana i
que ens fa sentir sempre com uns veritables herois antics. Mentre anem al punt
de sortida tinc ocasió de saludar i parlar una mica amb la Marta i el seu
cunyat Jordi que faran la mitja i m’aconsellen que amb el sol de justícia que farà
que vagi amb compte. Aplico religiosament el mètode Galloway i m’adono que vaig
prou bé i que si la cosa continua igual potser fins i tot podré baixar de les 4
hores, però després del km 19 i quan he vist els tobogans que hi ha, m’ho trec
ràpidament del cap perquè a la segona volta es faran de segur molt i molt durs.
La zona de les dunes és meravellosa, ja la coneixia de les edicions anteriors
en què havia fet el terç i la mitja
marató, però en els 42km també passem per una zona d’aiguamolls impressionant. Tot
plegat em fa pensar que tenim la sort de viure en un país privilegiat i
bellíssim. Acabo la marató en 4h i 7 minuts i camino un quartet més fins que
arribo a l’hotel. Agafem la bossa de la platja i ens hi estem una bona estona! Colofó
perfecte d’una estada i d’una cursa per recordar-la sempre.
He trobat aquest vídeo molt interessant: (surto al minut 2.18). A la segona volta aquesta pujadeta que veiem, entre moltes d'altres a l'Escala, mareja!
Ambient impressionant. Cada vegada hi ha més participants.
En aquesta edició 21.688 corredors arribats de 24.000 inscrits. Any rere any
ens captiva aquesta cursa que s’ha convertit en cita obligada per a tots
nosaltres, encara que per diversos motius ni en Ferran de Vic, ni en Josep
Costa, ni en Joan han pogut venir...Ah! I de segur que en Carles també hi ha
pensat, perquè sempre també s’havia emocionat en el moment de la sortida i
durant el transcurs de la cursa quan veus aquella riuada d’humanitat que
s’escola pels carrers de Barcelona i que et fa adonar que la vida paga la pena
de viure-la.
En Toni, després d’una mica de nervis per la pèrdua del seu
xip, ha arribat molt content amb una
millora de gairebé 2 minuts el registre aconseguit l’any passat. A la
Carme li ha servit per desconnectar de l’ensurt que va tenir aquesta setmana
quan la seva mare va patir una embòlia pulmonar, i a mi per preparar la marató
d’Empúries de la setmana que ve. En Ferran sense entrenar-se ha baixat gairebé
sense despentinar-se dels 50’ i en Gerard ha aconseguit un excel·lent crono de
47’. Una matinal perfecta.
Ja esperem amb molta il·lusió la propera edició i que la
resta dels concurretgaudes puguin venir-hi!
No havia previst participar en aquesta cursa. La setmana
passada l’avi va tenir una forta crisi que ens va fer pensar a tots que se
n’aniria i ens va trasbalsar profundament. Quan vam veure que se’n sortia, de l’alegria
em vaig apuntar a la mitja de Banyoles. Uns entrenaments gens planificats, una
sortida de 26 km el diumenge a la muntanya per desfogar-me que va acabar amb
una aterrissada que em va deixar el genoll
i el colze ben pelats...Tot plegat em feia pensar que m’havia de
proposar fer un entrenament de qualitat i prou, sense proposar-me cap objectiu.
En Joan quan li vaig dir que m’havia inscrit, no va dubtar
ni un moment a inscriure-s’hi i vaig poder gaudir de la seva sempre agradable
companyia.
L’entorn de la cursa inigualable: l’estany és preciós i hi
fem la volta completa entre la primera part de la cursa i la tornada. Vivim en
un país privilegiat i amb una varietat paisagística en un espai geogràfic
relativament petit única a Europa. Si hi afegim una organització perfecta i que
sorprenentment em trobo físicament molt bé i que em permet en els últims 4km
augmentar el meu ritme, i tal i com he dit la companyia d’en Joan, em fa dir
que tot plegat ha estat un luxe i que hem de saber aprofitar els bons moments quan passen. Al final he fet 1h43'44''.Supercontent!
