Cursa de muntanya curta 2 Turons de Moià

Ja tinc al sac una altra comarca: al mapa ja he acolorit el Moianès.

  Aquesta comarca novella va ser creada el 2015 i no havia participat en cap cursa en cap de les poblacions que hi formen part. Mirant i remirant no em podia escapar de fer-ne una de muntanya, i entre la de Moià o la de santa Maria d’Oló la tria era clara perquè la de la capital de comarca és més curta que l’altra. Reconec que no estic entrenat per aquest tipus de competició, tot i que m’agrada moltíssim córrer per paratges naturals i ho faig sovint. Arribo a 3/4 de 9, tinc 45’ per recollir el dorsal i preparar-me tranquil·lament.

 Deu minuts abans sortiran els de la mitja, després nosaltres i posteriorment els participants del canicròs (m’ha vingut al cap de seguida els entrenaments que faig sempre amb la companyia de la Fosca) i de la caminada. Quan ens criden pel control de dorsals i som tots a punt per afrontar els 11km que ens esperen per davant, escoltem amb atenció les instruccions que hem de seguir per no perdre’ns per la muntanya, així mateix se’ns informa que han canviat el circuit i que no és tan fàcil com l’any passat, que passarem per un lloc que es diu l’Infern a més a més de fer els 2 turons preceptius: el del castell de sant Andreu i el de la Creu.

   Sincerament, el primer nom m’ha fet posar tens, però més enllà del les dificultats tècniques d’aquest paratge suposadament dantesc, hem gaudit d’un espai natural realment meravellós. Hauria d’haver demanat si tenen algun lloc anomenat Paradís per poder-ho contrastar. De tota manera, amb les pujades i baixades constants que hem fet, he tingut la sensació de fer no 2 turons, sinó una dotzena! 

El que sí que es respira en aquest tipus de cursa és que hi ha una complicitat i solidaritat entre els corredors que no existeix en les competicions urbanes; així en els trams de màxima dificultat uns ens ajudàvem als altres i això és realment bonic. He patit una mica i he gaudit molt d’aquesta cursa. La modesta 72^a posició que he aconseguit de 105 arribats no té cap importància i he refet el camí cap a casa rememorant cada racó i cada moment de tot el recorregut amb una pau i tranquil·litat d’esperit que em torna a reconciliar una altra vegada amb el món.

  Ja estic apuntat a una cursa de Balaguer que es disputa el 18 de febrer. Per tant, espero afegir la Noguera a la meva col·lecció,  si no surt cap entrebanc.