Matagalls-Montserrat

      Ja sé que només vam córrer un tros del Pla de la Calma i de la pista que va fins a Aiguafreda, però els 84 km que vam fer en total prou s’ho valen perquè inclogui aquesta crònica en aquest bloc de curses. La desconeixença del tipus de recorregut i la manca d’experiència en la  muntanya ens va privar de poder córrer el que havíem en un principi previst. La qual cosa també va provocar que s’endarrerís molt l’hora que havíem pensat arribar. També és cert que en Joan, que està molt en forma, hauria fet aquesta marxa en moltes menys hores que la Carme i jo.   

    De fet, ens pensàvem que hi hauria moltes més pistes de les que vam trobar. Hi havia molts corriols, i els forts pendents ens van fer desistir d’arriscar-nos a anar més de pressa del que fèiem. De tota manera, els paratges per on vam passar, fins i tot en la penombra de la nit no deixaven de ser màgics en cap moment. Un altre tipus de recorregut més urbà no hauria tingut aquest encís. Haig de reconèixer  que estava espantat, la por al desconegut hi era present, però alhora amb la il·lusió que representa sempre afrontar un nou repte. I haver-la pogut fer amb la companyia de la Carme i d’en Joan ha estat un veritable luxe. Una molèstia a la cama dreta que em va aparèixer des de sant Llorenç Savall no em va deixar durant tot el que quedava fins a Montserrat (jo diria més de 30km). El que és curiós és que m’hi vaig acostumar i no em va resultar una frontera infranquejable en cap moment. Senzillament la vaig ignorar i vaig seguir endavant. El que se’m va fer una mica més carregós va ser que quan faltaven 5-6 km, em trobava els peus escaldats i les pedres i pedretes em semblaven agulles, per això les temudes escales finals van ser un autopista que em va permetre arribar a la meta amb més comoditat de la que em pensava.

   Experiència esportiva molt dura, però alhora inoblidable!

Plànol del desnivell:

    Temps dels marxadors