Reprodueixo la crònica que vaig publicar al butlletí del club Olímpic Manlleu en què vaig explicar una mica l'experiència de la meva primera marató:
Per a molts de vosaltres fer una marató no és un fet excepcional, i fins i tot potser en porteu moltes a les vostres cames, però estic convençut que tots recordeu especialment la primera que vàreu fer. Jo, us ho prometo, la tindré a la memòria tota la vida. He tingut la sort de poder compartir aquesta experiència amb la Carme. El nostre propòsit era acabar la cursa, és possible que perquè he entrat tard en aquest món m'agrada més participar que competir i tenir algú al costat per anar explicant el que es viu segon a segon.
Potser perquè ja som una mica madurets (aquest anys en vaig fer 45) més d'un es pensava que era una empresa una mica massa agosarada! Eh Toni! Una barreja de sentiments contradictoris envoltava el començament de la cursa: por a allò que es desconeix, il·lusió d'acabar-la, dubtes de si l'entrenament havia estat o no l'adequat (tothom amb experiència maratoniana ens aconsellava què podia ser el millor per tenir èxit, gràcies Albert i Josep!) Però ja teníem al cap i practicat una estratègia que s'usa amb eficàcia als Estats Units i que és la d'alternar períodes relativament llargs de cursa continuada (1 milla) i caminades ràpides breus d'un minut... L'efecte psicològic i físic d'esperar aquestes petites pauses de "repòs" va contribuir a assolir amb comoditat el que ens proposàvem, si bé cal reconèixer que els últims 7 quilòmetres varen ser una lluita contra el dolor. El sofriment es va veure compensat quan a 200 metres de la línia de meta en Josep Maria i família i en Toni amb els seus fills ens animaven! Però especialment quan vaig veure que la Maria m'esperava a l'arribada! Em vaig emocionar! La vaig abraçar i li vaig fer el petó més salat de la meva vida després de 4h 31minuts i 55 de cursa!
Encara recordo com si fos ara la cursa. El dia abans ens vam desplaçar a un hotel proper al lloc de sortida com si fóssim uns professionals. La pregunta que ens van fer abans de la cursa de per què no escalfàvem i la meva resposta que teníem més de 42km per davant i que ja tindríem temps d'entrar en calor. El gps que no em va agafar senyal fins al km 8 i per això en el trajecte de la marató que adjunto no surten els 42 km. El recorregut atractiu a la vora del mar i sobretot l'arribada... És una experiència difícil d'explicar. Se l'ha de viure per entendre-la.
Fotos marató:
Classificació:
Trajecte marató:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada