diumenge, 11 de juliol de 2021

Cursa de muntanya Vall de Boí. 12k

 



 Anar a córrer a la vall de Boí ha estat un luxe i un privilegi. Una mica em feia l'efecte de la recuperació proustiana del paradís perdut de la infantesa.  Cada any amb els pares anàvem de vacances a la Vall  Fosca, i una petita sortida a Aigües Tortes o a visitar les esglésies romàniques de la vall de Boí era sempre obligat.
  Tenia ganes de poder continuar el projecte una cursa-una comarca. La situació pandèmica torna a ser molt i molt complicada, i si bé no les tenia totes, vam decidir d'anar-hi.
   Dissabte a la tarda vaig anar a Barruera a buscar el dorsal i quan vaig tornar vam fer una volta pel Pont de Suert, on teníem l'hotel. Vam fer una visita a la interessant església nova de la població. La Maria va demanar a uns avis del poble si sabien qui va dissenyar-la. Va ser aleshores que vam saber que era obra de l'arquitecte Eduardo Torroja. Un petit tresor.





  Ambient espectacular diumenge al matí,  amb retransmissió televisiva inclosa de la cursa d'elit dels 42k, en què s'hi jugava el campionat del món d'aquesta distància. 
   Organització impecable i rigorosa (vaig veure que feien recular un atleta, perquè no complia les normes que una i una altra vegada ens van recordar a través del web de la cursa i per correu electrònic).
   Sortida esglaonada per poder respectar al màxim la seguretat dels atletes. A mi em va tocar el grup 4, i això significava que l'hora del tret de sortida seria a les 10h. El dia excepcionalment calorós feia preveure que, malgrat que la distància de 12km no és excessiva, els prop de 500 metres de desnivell positiu, no serien un camí de roses. Em vaig proposar anar fent i no forçar la màquina. El punt de sortida era ben bé al costat de la magnífica església de Barruera.

   M'havia mirat el perfil de la cursa, i tot i que els 4km primers eren força planers fins a Erill la Vall, no vaig poder anar massa airós perquè el corriol era molt estret i s'havia d'anar en fila índia. Quan vaig arribar a Erill, em vaig aturar a fotografiar aquest altre  tresor arquitectònic.

  A partir d'aquí i fins a Boí, la cosa es complicava i vaig agrair haver decidit emportar-me els bastons. El desnivell era considerable i vaig anar fent, gaudint al màxim del paisatge que m'envoltava i patint el mínim imprescindible per anar avançant en la cursa.




  El tram de Boí fins a Durro va ser deliciós. S'agraïa l'ombra generosa del bosc de muntanya, que ens va ajudar a arribar al punt més alt de la cursa.

  Un corriol molt empinat ens va dur a tots els corredors fins a Barruera en un descens ràpid i força tècnic. Vaig arribar en la posició 406 de 630 arribats. Potser si no m'hagués aturat tant a contemplar el paisatge i a fer fotos hauria aconseguit una millor classificació, però les meravelles del romànic que se m'apareixien i les muntanyes que les envolten, em deixaven clavat. No me'n penedeixo gens ni mica.

 L'escudella pallaresa, molt semblant a l'olla aranesa, em va fer recuperar energia i apropar-me d'una altra manera, en aquest cas la gastronomia,  a la cultura mil·lenària d'aquestes contrades.

  La cirereta de la sortida va ser la visita a la tarda de Sant Climent de Taüll. El maping que vam veure dins l'església i que reprodueix amb un sistema informàtic sofisticadíssim com es va pintar el Pantocràtor, em va fer emocionar tant o més que la cursa.
  Ja de tornada, vam fer parada obligatòria a la llibreria de vell La Central de Tremp. Vam proveir d'unes quantes lectures que ens acompanyaran durant l'estiu.

   Ja tinc l'Alta Ribagorça a la butxaca. A veure quina comarca podrà ser la propera. Ja me'n falten poques!









  











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada