Primera cursa de la meva vida. M'acompanyen en Josep i la Rosa. Reconec que estic nerviós tot i que sé perfectament que la distància de 10km no és cap obstacle perquè he fet ja tirades llargues de més km, però allò que és desconegut sempre ens fa por i respecte. En Josep coneix perfectament el lloc,sap on hem d'aparcar per no tenir problemes i m'ensenya tots els protocols que s'han de seguir: consultar llistes, recollida del pitrall... Comença la cursa i em sembla que tothom vola, se'm fa difícil agafar un ritme, mai havia entrenat a aquella velocitat, vaig tenir prou seny per no deixar-me endur i deixar els altres que fessin el que vulguessin i fer la
meva cursa. De mica en mica em vaig anar sentint bé i a partir del km 4-5 em sentia ple d'una força que no defallia ni en una rampa força pronunciada...em sentia feliç; però va arribar un moment, devia ser al km 7-8, que el sofriment va passar al davant de la joia i insconscientment vaig afluixar...no havia vingut a patir, sinó a gaudir de la festa, el dolor no podia passar al davant de la satisfacció de córrer. Quan vaig acabar, la idea que córrer valia la pena sense aconseguir ni èxits ni victòries tenia sentit si la satisfacció i el plaer passaven sempre per sobre de l'inevitable sofriment que comporta també la cursa de fons.
Classificació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada