Mirant el calendari de curses, que per cert, cada vegada n'està més farcit, vaig veure que n'hi havia una a Vielha. Era una oportunitat per anar completant el meu projecte una comarca una cursa. Si bé la Val d'Aran també és un espai que forma part del meu paradís perdut de la infantesa, a diferència d'altres comarques pirinenques que he anat visitant periòdicament, feia molts anys que no hi anava. El fet de ser un territori de vessant atlàntic, fa que el paisatge, d'una verdor espectacular, sigui molt diferent de la resta del territori català. El que vèiem des de l'habitació n'és un bon testimoni:
La previsió meteorològica per a la cursa de l'endemà indicava possibilitats de pluja. Dissabte al matí els núvols que es repenjaven per les carenes de les muntanyes semblaven confirmar-ho:
Venint de la calor osonenca, després de travessar el túnel de Vielha i haver-nos d'abrigar amb un jersei ens va sorprendre agradablement. Vam aprofitar la tarda de divendres i el matí de dissabte per voltar pels carrers de la capital aranesa. La presència visual i sonora de la Garona i del Nere ens va acompanyar constantment durant tota la nostra estada. La visita a sant Miquèu era obligada i vam poder admirar els tresors que hi amaga:
Un altre tresor que té la vall és la seva peculiar gastronomia. Ens vam entrebancar amb un restaurant amb un menú de la terra molt assequible i no vam dubtar ni un segon a reservar taula. L'olla aranesa, i la truita de riu i la carn de xai van ser deliciosos.
I si anem recopilant tresors, no hi podia faltar el lingüístic. Uns versos d'un poeta local, que hi ha a la fatxada de l'ajuntament de la vila, defensen l'ús de l'aranès, dialecte occità d'una sonoritat meravellosa. Ara bé, si bé ja ens va costar sentir parlar català, no vam sentir mai al carrer la melodia i la cadència sensual de la llengua pròpia d'aquesta terra.
Un altre tret que caracteritza aquestes zones muntanyenques és la fredor de l'aigua de les seves fonts.
No deixa mai de sorprendre'ns que quan ens rentem les mans, costa més del normal a fer-ne desaparèixer el sabó, segons el pare, el baix nivell de calç que conté aquesta aigua, ocasiona aquest curiós fenomen.
A mitja tarda les curses infantils van fer acte de presència al Passeg dera Libertat. L'ambient esportiu popular escalfava motors.
Més tard, a 2/4 de 8 es va iniciar la caminada popular. I no va ser fins a les 9 que es va iniciar la cursa de 10k, i 10' minuts més tard la 5k en què vaig participar. La temperatura era la ideal, l'animador va dir per megafonia que estàvem a 14 graus. I la pluja, que va ser present al matí, va desaparèixer a partir del mig dia. Si no hagués estat pels continus tobogans que hi havia durant tot el recorregut, crec que fins i tot hauria pogut baixar dels 25' sense patir-hi gaire.
De tota manera els 25'47'' que em va marcar el meu Garmin al km 5, em van deixar més que satisfet.
M'ho vaig passar molt i molt bé. Ja m'estic mirant com podré anar acabant d'acolorir el mapa. De moment ja hi puc afegir la Val d'Aran.
El vídeo següent es va fer en l'edició anterior, però el recorregut és el mateix i és bonic:
