diumenge, 14 d’octubre de 2018

Cursa del torró. Agramunt.

Resultat d'imatges de cursa del torró 2018

  La comarca de l'Urgell se m'ha resistit gairebé 6 mesos. Havia de fer la cursa de Tàrrega, però el virus que em va atacar fa mig any em va deixar fora de combat d'una manera fulminant. La recuperació ha estat molt lenta, i tot i que últimament fins i tot feia sèries per sota dels 5', temia enfrontar-me a una cursa, ni que fos de 5km com és la que he fet avui.
   Vam marxar ahir cap a la Fira del torró i la xocolata d'Agramunt amb els pares, la Maria i la Fosca. M'havia imaginat un seguit de paradetes al carrer, que també hi eren, però la sorpresa ha estat quan hem vist un recinte firal amb tots els ets i uts. Professionalitat, qualitat, amb xerrades informatives sobre el procés del torró i sobre les diferents possibilitats culinàries de la xocolata. Impressionant.
  Hem fet estada a Tàrrega, perquè l'hotel més proper al poble torronaire tenia les habitacions reservades des de feia una bona pila de mesos. No hi ha mal que per bé no vingui, perquè ens coneixem força bé la capital de l'Urgell, i vam fer un bon dinar al Celler de l'artista.
  No m'ha calgut matinar gaire, perquè la cursa ha començat a les 10h i per això he marxat de l'hotel a 3/4 de 9. A les 9 en punt he arribat al passeig del Sió i he pogut aparcar el cotxe a 50 metres de la sortida. Un veritable luxe.
  Quan he anat a buscar el dorsal no m'ha estat difícil trobar la Montse Sala, tècnica d'esports municipal, organitzadora de la cursa i exalumna meva de l'institut. Hem fet petar una estona la xerrada i quan he acabat els meus 5km l'he felicitada per megafonia. Organitzar una cursa, sempre és una gran feinada i crec que tothom ho hauria d'agrair més sovint.
   A les 10 en punt ha començat la cursa i la meva sorpresa ha estat quan m'he adonat que bona part es feia per camins de terra amb un recorregut realment bonic i no pas precisament ben pla, com també m'havia imaginat.  A mesura que anava corrent, i cap al km 3, he sabut que podia baixar dels 25'. Quan he arribat el cronòmetre dels organitzadors marcava 24'10''. Objectiu acomplert i me l'he premiat amb un bon entrepà de botifarra que m'ha fet pensar en el Córrer per córrer manlleuenc. Abans de tornar cap a Tàrrega m'he adonat que ja havien penjat les classificacions de la cursa i he tingut una altra sorpresa, en aquest cas no tan bona com la que vaig tenir ahir a la Fira: el temps "oficial" meu era de més de 25'. No hi he donat importància i he pensat que com que de lluny no m'hi veig prou bé, havia mirat malament el cronòmetre oficial de la cursa. Quan he arribat a casa he repassat els temps parcials, i el total del meu Garmin coincidia amb el rellotge de l'organització. Crec que potser qui ha escrit el meu temps a l'ordinador ha llegit malament el paper que li ha passat el controlador de meta, perquè es feia manualment. El més important és que tinc la sensació que la recuperació és ja un fet i que ja tinc una altra comarca a la butxaca. El mes que ve m'espera el Tarragonès.
 

Tot i la poca importància que té, les fotos que va fer l'organització a l'arribada, confirmen que vaig fer una mica menys del temps que indica la classificació oficial.




dilluns, 16 d’abril de 2018

Mitja marató de la Garrotxa. Cursa núm.200!!!



   Cursa "important" perquè representa la número 200 del meu historial iniciat el 2004. Hauria de consultar algun estudi antropològic per esbrinar per què els humans des de sempre hem donat valor simbòlic als números.
   En aquesta ocasió he gaudit de la companyia d'en Joan i d'en Moha, tot i que la manifestació que es feia a Barcelona per la llibertat dels presos polítics em va fer pensar que potser aniria a Olot sol. De tota manera si ve teníem  les cames  a la capital de la Garrotxa,  el cor sempre el vam tenir on tants milers de ciutadants s'estaven manifestant.

  M'hauria agradat que la Carme hagués vingut, de fet estava apuntada, però un encostipat molt fort la va privar d'afrontar uns sempre respectables 21k!
  A diferència d'Igualada, que vam córrer sempre amb pluja, diumenge vam poder gaudir d'un dia radiant, amb una temperatura molt agradable que, afegit al paisatge espectacular per on es desenvolupava la cursa, va convertir l'esdeveniment atlètic en un autèntic plaer. 
   Li vaig prometre a en Moha que l'acompanyaria, i aplicant el mètode Galloway ens vam anar menjant els km sense adonar-nos-en. Vam completar la cursa en poc més de 2h.




   L'obsequi del pernil per a tots els atletes que completessin els 21k sempre és celebrat per tothom!

Una altra cursa al currículum! La propera: Tàrrega. Aquesta em permetrà tenir una altra comarca al meu particular col·leccionable!



   

diumenge, 8 d’abril de 2018

10km Igualada



   Continuo ampliant la meva particular col·lecció de curses amb la voluntat de participar com a mínim en cadascuna de les comarques catalanes. En aquesta ocasió he pogut acolorir  l'Anoia:

  Com ja és força habitual ho aprofitem per fer parada i fonda als llocs on vaig a córrer. Per tant hi fem estada des de dissabte i descobrim una ciutat que malgrat, i com passa sempre, que els rastres medievals pràcticament han desparegut i són substituïts per construccions modernistes força interessants a causa de la industrialització, el traçat dels carrers al voltant de la plaça de l'ajuntament, per exemple, traeixen aquest passat històric. L'Arnau ens aconsella que tornem anar a visitar el magnífic cementri nou dissenyat per l'arquitecte Enric Miralles, però finalment ens decantem per passejar per indrets que no havíem vist en l'última visita que vam fer a la capital de l'Anoia.
  La previsió meteorològica per aquests dies no era gaire falaguera, però hem tingut sort que el temps s'aguantés tot el dissabte. Diumenge ja va ser una altra història i em preparo i em mentalitzo per fer el 10km sota la pluja:

   Arribo a dos quarts i cinc de deu a la rambla de sant Isidre, punt de sortida i d'arribada. Normalment intento ser-hi una hora abans de córrer, però ja havia recollit dissabte el dorsal, i parlo amb alguns atletes que s'aixopluguen com poden abans de començar la cursa a les 10. No és un xàfec gaire fort, però no para de ploure en els pocs més de 52' que trigo a completar aquests 10k!


   Diumenge faré la mitja de la Garrotxa. Ja la vaig fer l'any passat. No podré afegir una altra comarca fins al mes de maig: Tárrega, capital de l'Urgell. Si no surt cap entrebanc hi faré un altre 10k.

   
  





diumenge, 18 de febrer de 2018

10k Balaguer





   Una altra comarca a la col·lecció. En aquesta ocasió he pogut acolorir la Noguera:


   Balaguer és una ciutat bonica, prenyada d'història, amb racons amb fort regust medieval, i acaronada pel riu Segre. A la nit, i des del passeig fluvial, es podien gaudir de vistes espectaculars:


   En aquesta ocasió hem fet una expedició familiar amb la Maria, els pares, i fins i tot la Fosca! L'hotel estava ubicat al costat de la plaça del Mercadal, punt de sortida i d'arribada de la cursa, i això va permetre que tots poguéssim  gaudir de l'ambient  esportiu de les competicions que es van celebrar diumenge (30k, 21k, 10k i 5k) En Joan estava disposat a sumar una altra mitja marató i jo un altre 10k:

   Els 30 km absolutament plans que separen les ciutats de Tàrrega fins a Balaguer em van fer pensar que el recorregut de la cursa potser tindria unes característiques semblants, però no va ser ben bé així perquè els tobogans freqüents que vaig patir van convertir la cursa en una competició força exigent. Estic content dels poc més de 51' que vaig trigar a completar els 10k.








   Ja estic buscant en quina altra comarca podré córrer!


   

   








diumenge, 21 de gener de 2018

Cursa de muntanya curta 2 Turons de Moià


Ja tinc al sac una altra comarca: al mapa ja he acolorit el Moianès.

  Aquesta comarca novella va ser creada el 2015 i no havia participat en cap cursa en cap de les poblacions que hi formen part. Mirant i remirant no em podia escapar de fer-ne una de muntanya, i entre la de Moià o la de santa Maria d’Oló la tria era clara perquè la de la capital de comarca és més curta que l’altra. Reconec que no estic entrenat per aquest tipus de competició, tot i que m’agrada moltíssim córrer per paratges naturals i ho faig sovint. Arribo a 3/4 de 9, tinc 45’ per recollir el dorsal i preparar-me tranquil·lament.

 Deu minuts abans sortiran els de la mitja, després nosaltres i posteriorment els participants del canicròs (m’ha vingut al cap de seguida els entrenaments que faig sempre amb la companyia de la Fosca) i de la caminada. Quan ens criden pel control de dorsals i som tots a punt per afrontar els 11km que ens esperen per davant, escoltem amb atenció les instruccions que hem de seguir per no perdre’ns per la muntanya, així mateix se’ns informa que han canviat el circuit i que no és tan fàcil com l’any passat, que passarem per un lloc que es diu l’Infern a més a més de fer els 2 turons preceptius: el del castell de sant Andreu i el de la Creu.

   Sincerament, el primer nom m’ha fet posar tens, però més enllà del les dificultats tècniques d’aquest paratge suposadament dantesc, hem gaudit d’un espai natural realment meravellós. Hauria d’haver demanat si tenen algun lloc anomenat Paradís per poder-ho contrastar. De tota manera, amb les pujades i baixades constants que hem fet, he tingut la sensació de fer no 2 turons, sinó una dotzena! 





El que sí que es respira en aquest tipus de cursa és que hi ha una complicitat i solidaritat entre els corredors que no existeix en les competicions urbanes; així en els trams de màxima dificultat uns ens ajudàvem als altres i això és realment bonic. He patit una mica i he gaudit molt d’aquesta cursa. La modesta 72a posició que he aconseguit de 105 arribats no té cap importància i he refet el camí cap a casa rememorant cada racó i cada moment de tot el recorregut amb una pau i tranquil·litat d’esperit que em torna a reconciliar una altra vegada amb el món.

  Ja estic apuntat a una cursa de Balaguer que es disputa el 18 de febrer. Per tant, espero afegir la Noguera a la meva col·lecció,  si no surt cap entrebanc.



diumenge, 31 de desembre de 2017

Sant Silvestre 2017



   Una altra cursa que faig fora del programa establert de córrer en poblacions de comarques catalanes en què encara no hi he participat. No podia defugir la gran satisfacció que m'ha donat sempre la sant Silvestre manlleuenca, És una manera esplèndida d'acomiadar l'any fent l'esport que més m'agrada i envoltat de mig miler d'atletes que comparteixen la "joie de vivre" que representa aquest esdeveniment i en aquesta data tan assenyalada. En aquesta ocasió recuperem la Carme (l'any passat no va participar perquè una tendinitis va fer perillar fins i tot la seva participació a la mitja de Granollers) però una lesió no ha permès que en Gerard pogués venir tal i com tenia planejat. 
   Després d'un breu escalfament i de saludar coneguts que ens anem trobant, em proposo acompanyar la Carme i comencem a córrer a un ritme còmode, però força viu.  El mantenim fins a l'últim moment, i fins i tot ens permetem el luxe de fer els últims metres a un ritme més elevat i que al final ens fa arribar a una mitjana de 5'05'' el km, que no està gens malament. En Joan ha anat molt per sota dels 5' sense despentinar-se!
  Excel·lent organització de l'Olímpic Manlleu. Continuen amb l'esperit d'oferir una cursa gratuïta, però sense renunciar a les últimes tecnologies, amb el control amb xip i l'enviament automàtic del temps realitzat al telèfon mòbil. Això completat amb un bon web i el seguiment que es pot fer per Facebook i Twitter de tots els esdeveniments esportius que organitza el club.
  Com ja és tradicional pugem a casa i amb un brindis ens desitgem primer de tot salut i que el 2018 ens permeti poder continuar córrer i ser una mica més feliços tots plegats.

diumenge, 17 de desembre de 2017

10k per la marató de TV3



Dia molt fred climatològicament, però molt càlid en l’esperit de tots els qui vam participar en aquesta cursa per la marató de TV3. Ambient espectacular a la plaça (i arreu de Catalunya) amb multitud d’activitats que s’organitzaven per recollir fons per lluitar contra les malalties infeccioses. Estic convençut que la Maria Mercè Marçal m’hauria permès d’afegir en el seu famós poema:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


Un altre do: la solidaritat de tot un país que sap anar a l’una.
Des del punt de vista esportiu he de dir que em vaig llevar amb la sensació que no seria un bon dia per córrer. Em trobava cansat i en una situació que, si en comptes de cursa hagués anat a entrenar, hauria fet la meitat de temps que faig normalment. Per això em vaig proposar de no mirar el cronòmetre i de no patir massa, i per tant, vaig anar fent. La sorpresa agradable va ser que vaig acabar el 10k en 52’, la qual cosa vol dir que vaig anar una mica per sobre dels 5’.


Ja m’he apuntat a la sant Silvestre i a veure si els compromisos familiars em permeten fer l’Entre ponts de Roda!