La lineal. Camí de ronda. Torre Valentina-S'Agaró.

     De quina manera podia celebrar millor el meu aniversari? Primer de tot, amb un bon dinar familiar, però com a aperitiu no podia començar més bé que practicant el meu esport favorit: córrer. En Joan em convida a una cursa que ressegueix el camí de ronda que va de S'Agaró fins a Torre Valentina. No és fàcil que coincideixin el dia que faig anys i una cursa. Em ve al cap la primera vegada que vaig participar en la de l'Espluga de Francolí l'any 2007, i crec que en tot el meu historial no n'hi ha cap més en un 28 de juliol. Com que ja m'havia refet de la darrera cursa de muntanya al Pallars Jussà, que per cert, com més va més m'adono que necessito més dies per recuperar-me, m'hi vaig apuntar amb molta il·lusió. 

   En Joan em passa a buscar a 2/4 de 5 de la matinada. La cursa comença a les 7, però abans hem de recollir el dorsal a la platja de sant Pol de s'Agaró i agafar el bus llançadora que ens ha de portar al punt d'inici a Sant Antoni de Calonge.

    Per tal d'evitar problemes quan fem la cursa, tots sabem com són els camins de ronda, l'organització decideix amb molt bon criteri fer sortides cada 15" per ordre de número de dorsal. Per això hem calculat que ens haurem d'esperar un quart ben bo. Ho aprofitem per fer la foto de rigor prèvia a la sortida.

   El recorregut és preciós, i tot i que no hi ha un desnivell important, no arriba als 200 metres, les escales i molts trams amb sorra fan la cursa molt més dura del que hom pugui pensar. El paisatge és espectacular i sovint talla l'alè. Llàstima que la Carme s'està recuperant d'una fractura nasal, perquè també n'hauria gaudit moltíssim.

   El tram final permet visualitzar perfectament el punt d'arribada i transcorre per un dels llocs més emblemàtics del camí de ronda de S'Agaró.

  En Joan i en Ramon ja fa força minuts que han arribat quan completo jo els poc més de  10km en 1h17' d'esforç i de satisfacció.

Ens ho premiem amb un bany de mar i amb un vermut abans de tornar tots feliços cap a casa.

Enllaç d'un vídeo de la cursa molt bonic: https://youtu.be/5RTB2JLi6Ms

   

  

Cursa La Cabanera.

Ja tinc una altra comarca a la meva col·lecció particular de curses. En aquesta ocasió hi puc afegir el Pallars Jussà.

 Com en d'altres comarques, trobar-ne una d'asfalt era molt complicat. De tota manera, quan em vaig adonar que la cursa vertical de La Cabanera s'havia transformat en la primera cursa de muntanya, i que oferien la possibilitat de triar dues distàncies, no m'hi vaig pas pensar gaire i em vaig inscriure a la més curta. 13km amb  853 metres de desnivell positiu, que Déu n'hi do!
   Divendres ens instal·lem a Tremp i tot i que no arriba a 7000 habitants disposa de tots els serveis necessaris i propis de qualsevol altre capital de comarca. Ens va criar l'atenció la basílica que porta el nom deliciós i enormement evocador de la Mare de Déu de Valldeflors, amb un orgue impressionant.

I la creu de terme que hi ha al mig del poble traeix la càrrega històrica de Tremp.

Hem descobert una llibreria amb un dipòsit de llibres de vell molt més ben nodrida que algunes de les que hem visitat a Barcelona, i que ens va permetre trobar petits tresors a molt bon preu.

   L'endemà em desplaço fins al punt de sortida una hora abans de l'inici de la cursa. I constato que una trentena de valents corredors faran la de 23km, i que la marxa-cursa de 13km serà una mica més concorreguda, tot i que no arribem a la seixantena de participants.

   De tota manera, el més important és que tornaré a poder gaudir d'un paisatge que forma part del meu imaginari del paradís perdut de la infantesa. Una vall,uns pobles i principalment unes muntanyes que estimo i que alhora em fan encongir el cor, perquè et fan sentir  poca cosa al costat de la seva grandesa i majestuositat. A mesura que em faig enfilant cap a l'ermita de santa Bàrbara em vaig  parant per contemplar i fotografiar embadalit tot el que vaig veient.

La pujada es fa realment dura i agraeixo haver agafat els bastons perquè em donen una ajuda inestimable fins que arribo a l'ermita.

A partir d'aquí s'inicia una baixada vertiginosa que ressegueix la carena dels Obacs fins que arribes al fons de la vall. Abunden els torrents i rierols, i ho aprofito per refrescar-me abans d'encarar els últims km.

   Arribo feliç. He acabat el recorregut amb poc més de 2h i mitja.

Hem decidit fer una altra nit a la capital del Pallars Jussà. Així puc reposar tranquil·lament i aprofitem la tarda per visitar un museu molt interessant,anomenat Epicentre, que ens permet conèixer una mica més el passat d'aquestes terres, que expliquen el seu present, i que fan veure el futur amb esperança.

   Propera comarca: el Priorat. Mitja marató...de muntanya. Sense tan desnivell, però.

   

   

Passos de gegant. Solsona

   Com que no he trobat cap cursa d'asfalt al Solsonès. m'he llançat a fer-ne una de muntanya, la qual cosa m'ha permès poder continuar acolorint el meu mapa comarcal de Catalunya:

   Com que Solsona és relativament a la vora, hem pogut fer una altra expedició familiar completa: la Maria, els pares i la Fosca. Ens ha agradat molt el nucli antic de la capital solsonenca. Tot molt ben endreçat, i els seus carrers transpiren història per tot arreu. La climatologia ens ha acompanyat molt. Per passejar, la temperatura a l'ombra era molt agradable; però jo anava pensant que potser de cara a la cursa, a mesura que anés avançant el matí, el sol podria ser un obstacle afegit al desnivell que havíem de superar:

   Sort que hem engegat força d'hora i el Gegants ens han encoratjat a superar tot el que se'ns presentés durant els 10 km que havíem de completar.

   123 corredors de la prova de 10km hem travessat tot el nucli històric de Solsona per tal d'endinsar-nos aviat a paratges bellíssims, amb una vegetació exhuberant, i sempre, en els 3-4 primers km en una contínua, però suau pujada abans d'encarar La Cajola. Aquí sí, amb uns pendents molt pronunciats, que m'he agafat caminant. Després han vingut uns 2km de baixada molt tècnica i mentre els feia he pensat que va ser un encert fer un entrenament 3 setmanes abans força exigent des de casa fins a sant Martí Xic i tornar, procurant córrer en els corriols de baixada que hi ha en aquest recorregut tan estimat, i que també m'ha donat tantes i tantes satisfaccions.

 La pujada a Castellvell potser ha estat el moment més dur, perquè al pronunciat desnivell s'hi ha afegit el sol de justícia que hi queia. L'espectacle de poder veure tot el Solsonès des de dalt ha compensat l'esforç amb escreix. I trepitjar un lloc tan carregat d'història com és Castellvell, sempre emociona.

   La baixada fins al Portal del castell a Solsona ha estat molt ràpida i l'arribada després de l'esforç sempre em fa posar els pèls de punta. Excel·lent organització. Els he felicitat perquè preparar-ho tot vol moltes hores, i és gràcies a la feina d'aquest munt de persones que es fa possible tantes i tantes curses arreu del nostre país.

   Si tot va bé i no surt cap entrebanc, faré una cursa a la Vall Fosca, Pallars Jussà. Evidentment, també de muntanya. 

   

Mitja marató de la Garrotxa.

   Feia 1 any just que no feia una mitja marató. I va ser precisament els 21km d'Olot. Finalment som un bona colleta els qui hi participem, tot i que en Joan i l'Albert faran la seva perquè l'acabaran 45' abans que nosaltres.

   M'he proposat acompanyar en Moha, tal i com vaig fer l'any passat. Enguany s'hi ha afegit la Carme. Anem fent km i sento que un corredor comenta que una cursa absolutament recomanable és la marató del Priorat. I li demano si fan altres distàncies. Em respon que també fan els 21k, la qual cosa em fa obrir els ulls perquè és una comarca que em falta a la col·lecció. Em diu que si bé és de muntanya, l'organització permet fer-la en 6 hores! I que és molt semblant a la del Médoc, en el sentit que es passen per cellers i es van fent tastes dels vins de la zona. M'ho hauré de mirar.

   Deixem de parlar i em torno a concentrar en la cursa, que no se li pot faltar el respecte, i més quan he estat prioritzant durant tot l'any altres distàncies. De tota manera ens hem proposat repetir el temps de l'any passat, per això no patirem en excés.

   L'anècdota maca ens ha sorprès en els darrers 5km quan una noia de Terrassa se'ns ha afegit al nostre grup, i  hem arribat fent pinya, carregats de joia i satisfacció per haver-la pogut finalitzar. A més a més el fill d'en Moha ha fet uns quants metres al seu costat. Què més es pot demanar?

      Bona organització i generositat cap als corredors que han finalitzat la cursa, amb l'obsequi d'una espatlla de porc que ens la farà recordar cada vegada que en fem tallades amb pa amb tomàquet.

   Esportivitat, salut, amistat, esforç, alegria i també una mica de sofriment...Tot això fa que el temps final aconseguit no tingui cap importància. I tal i com va dir algú, dins d'aquest món de l'atletisme popular, tant passarà a la història d'aquest esport el qui avui ha arribat primer, com nosaltres, que hem arribat dels darrers.

Camins de fusta. Sant Guim de Freixenet.

   M'hauria agradat fer una cursa a la capital de la Segarra, però no he sabut trobar-ne cap. Per això he decidit participar a la de muntanya de sant Guim de Freixenet. Això no ha impedit poder organitzar una sortida familiar amb els pares, la Maria i la Fosca.

 Ens hem establert a Cervera des de dissabte,  i això sí, avui m'he hagut de desplaçar a sant Guim amb cotxe, que és a uns 19 km d'aquesta ciutat.

  No m'he proposat cap fita, només acabar-la, però com que els organitzadors havien penjat a la pàgina web de la cursa el desnivell que hauria de superar, em vaig haver  de preparar mínimament:

Per això, vaig fer 3 entrenaments de muntanya des de la Gleva fins a sant Martí Xic. La distància d'11km no és que em fes patir, però el desnivell positiu de 450 metres em feia una mica de respecte.

També al web de la cursa se'ns explica molt bé què vol dir Camins de fusta:

En zona fronterera, entre la Segarra i l’Anoia, just a tocar de Sant Guim de Freixenet, hi ha uns camins, de pujada i de baixada, enmig de boscos, marges, rieres i barrancs amb nom propi: són els Camins de Fusta.

Cada camí, per on antigament es passava per recollir les branques, els troncs, la llenya que un dia es convertiria ja en fusta, té una història per explicar. És per això que ens encanta compartir un origen d’entre molts; una història d’entre moltes; uns camins d’entre molts. Ens agrada la natura i l’esport. Estimem la nostra terra i volem compartir-la amb tu.

Estàs a 800 metres d’altura i això, vulguis o no, et farà sentir especial. Des d’aquesta altura tot sembla més fàcil. De sobte, et veus contemplant l’essència de la Segarra històrica. Som al Barranc de la Coma. Al nord, hi ha la Vall del Sió; a l’oest, la Vall de l’Ondara, i a l’est, albirem l’horitzó flanquejat per Montserrat, la muntanya màgica amb nosaltres, sempre.

Arribo a sant Guim 3/4 d'hora abans de l'inici de la cursa. No m'agrada anar just de temps. Així puc aparcar amb tranquil·litat i anar a buscar el dorsal i prendre un cafè envoltat de l'ambient atlètic característic d'aquests esdeveniments esportius, i que tant m'agrada. 15 minuts abans faig la foto inicial de rigor, i em disposo a fer un bon escalfament per tal d'aprofitar els 3km de baixada que m'esperaran només començar la cursa.

   El dia és esplèndid i el paisatge és preciós enmig dels corriols que els antics habitants d'aquestes contrades utilitzaven per proveir-se de fusta. Les pujades me les agafo caminant, i aprofito quan és pla i avall per tal d'equilibrar el temps "perdut" quan el desnivell és positiu.

 És una cursa amb pocs participants (60 a la de 11km i 70 a la de 21), però molt ben organitzada, tant a la sortida i arribada com durant tot el recorregut. Estic content d'haver-la fet i m'és igual acabar amb els meus sempre modestos temps que assoleixo:

Ja he pogut acolorir una altra comarca a la meva col·lecció de curses per Catalunya:

Possiblement el dia 2 de juny podré fer una altra cursa de muntanya al Solsonès. A veure.

Quart de la mitja. Granollers

    M'estava preparant per la mitja marató de Granollers quan a 3 setmanes vista de la cursa agafo un fort constipat i el tractament agressiu amb cortisona em fa desistir d'atacar els 21km. No tinc cap problema per fer el canvi a una distància més curta. Em trobo tan malament que demano que m'inscriguin als 5k, tot i que per dintre meu penso que si no milloro ni aquesta distància faré. Quan falta una setmana el metge em diu que puc provar d'entrenar suau, i així ho faig. Estic content perquè el cos em respon força bé, tot i que la sensació després de fer 5km a un ritme molt i molt lent és el d'haver fet una tirada  llarga i esgotadora. La Carme, tot i que ella sí que estava entrenada per la mitja, s'ofereix molt amablement a acompanyar-me. Sempre m'ha agradat compartir les curses i inevitablement m'han vingut al cap les que havíem fet temps ha quan havia recollit fins a 10 bosses per fer aquesta cursa.

   L'ambient és impressionant. Un esclat d'esport i de vida. Potser a aquestes alçades ja hi ha moltes altres curses que la superen en nombre de participants, però el "savoir faire" de tants anys d'experiència l'han convertida en una cursa clàssica, un referent en el meu imaginari com a atleta popular. A més a més el temps ens va acompanyar i el va convertir en una gran, gran festa. I la posició 143 de 345 arribats, no està gens malament. 

   Durant aquesta setmana miraré si trobo una cursa que em permeti anar completant el meu mapa de Catalunya.

Cursa de l'oli. 5k. Les Borges Blanques

   Matinal plujosa i freda. Em llevo a 3/4 de 8 per esmorzar una mica i treure la Fosca a passejar pel poble. Ja m'havia cridat l'atenció que a les Borges Blanques hi hagués l'Espai Macià, però quan m'hi he entrebancat ho he entès tot: els seus pares eren de la capital de les Garrigues. Necessitem tenir present aquests referents històrics per encarar amb fermesa un any polític realment complicat i que demanarà a la població potser grans sacrificis.

   A 2/4 de 10 m'he acostat al punt de sortida de la cursa de l'oli. He trotat 25' fins que els responsables de l'organització ens han avisat per megafonia que aviat donarien el tret de sortida, primer per als atletes que havien de fer els 10k i després per als dels 5k. Una pluja fina ens ha acompanyat durant tot el recorregut, però el caldo calent amb què ens  han obsequiat a l'arribada i el pa amb oli (denominació d'origen de les Garrigues, òbviament) i botifarra ha estat realment reconfortant. El que menys m'importa és el lloc que he aconseguit, però la posició 35 de 150 acabats m'indica que, de moment, estic encara en forma.

   Ja tinc una altra comarca per al  meu projecte esportiu. Hauré de mirar quina  puc fer més endavant. De moment em fa il·lusió fer la clàssica mitja marató de Granollers.