Mitja marató de la Garrotxa.

   Feia 1 any just que no feia una mitja marató. I va ser precisament els 21km d'Olot. Finalment som un bona colleta els qui hi participem, tot i que en Joan i l'Albert faran la seva perquè l'acabaran 45' abans que nosaltres.

   M'he proposat acompanyar en Moha, tal i com vaig fer l'any passat. Enguany s'hi ha afegit la Carme. Anem fent km i sento que un corredor comenta que una cursa absolutament recomanable és la marató del Priorat. I li demano si fan altres distàncies. Em respon que també fan els 21k, la qual cosa em fa obrir els ulls perquè és una comarca que em falta a la col·lecció. Em diu que si bé és de muntanya, l'organització permet fer-la en 6 hores! I que és molt semblant a la del Médoc, en el sentit que es passen per cellers i es van fent tastes dels vins de la zona. M'ho hauré de mirar.

   Deixem de parlar i em torno a concentrar en la cursa, que no se li pot faltar el respecte, i més quan he estat prioritzant durant tot l'any altres distàncies. De tota manera ens hem proposat repetir el temps de l'any passat, per això no patirem en excés.

   L'anècdota maca ens ha sorprès en els darrers 5km quan una noia de Terrassa se'ns ha afegit al nostre grup, i  hem arribat fent pinya, carregats de joia i satisfacció per haver-la pogut finalitzar. A més a més el fill d'en Moha ha fet uns quants metres al seu costat. Què més es pot demanar?

      Bona organització i generositat cap als corredors que han finalitzat la cursa, amb l'obsequi d'una espatlla de porc que ens la farà recordar cada vegada que en fem tallades amb pa amb tomàquet.

   Esportivitat, salut, amistat, esforç, alegria i també una mica de sofriment...Tot això fa que el temps final aconseguit no tingui cap importància. I tal i com va dir algú, dins d'aquest món de l'atletisme popular, tant passarà a la història d'aquest esport el qui avui ha arribat primer, com nosaltres, que hem arribat dels darrers.

Camins de fusta. Sant Guim de Freixenet.

   M'hauria agradat fer una cursa a la capital de la Segarra, però no he sabut trobar-ne cap. Per això he decidit participar a la de muntanya de sant Guim de Freixenet. Això no ha impedit poder organitzar una sortida familiar amb els pares, la Maria i la Fosca.

 Ens hem establert a Cervera des de dissabte,  i això sí, avui m'he hagut de desplaçar a sant Guim amb cotxe, que és a uns 19 km d'aquesta ciutat.

  No m'he proposat cap fita, només acabar-la, però com que els organitzadors havien penjat a la pàgina web de la cursa el desnivell que hauria de superar, em vaig haver  de preparar mínimament:

Per això, vaig fer 3 entrenaments de muntanya des de la Gleva fins a sant Martí Xic. La distància d'11km no és que em fes patir, però el desnivell positiu de 450 metres em feia una mica de respecte.

També al web de la cursa se'ns explica molt bé què vol dir Camins de fusta:

En zona fronterera, entre la Segarra i l’Anoia, just a tocar de Sant Guim de Freixenet, hi ha uns camins, de pujada i de baixada, enmig de boscos, marges, rieres i barrancs amb nom propi: són els Camins de Fusta.

Cada camí, per on antigament es passava per recollir les branques, els troncs, la llenya que un dia es convertiria ja en fusta, té una història per explicar. És per això que ens encanta compartir un origen d’entre molts; una història d’entre moltes; uns camins d’entre molts. Ens agrada la natura i l’esport. Estimem la nostra terra i volem compartir-la amb tu.

Estàs a 800 metres d’altura i això, vulguis o no, et farà sentir especial. Des d’aquesta altura tot sembla més fàcil. De sobte, et veus contemplant l’essència de la Segarra històrica. Som al Barranc de la Coma. Al nord, hi ha la Vall del Sió; a l’oest, la Vall de l’Ondara, i a l’est, albirem l’horitzó flanquejat per Montserrat, la muntanya màgica amb nosaltres, sempre.

Arribo a sant Guim 3/4 d'hora abans de l'inici de la cursa. No m'agrada anar just de temps. Així puc aparcar amb tranquil·litat i anar a buscar el dorsal i prendre un cafè envoltat de l'ambient atlètic característic d'aquests esdeveniments esportius, i que tant m'agrada. 15 minuts abans faig la foto inicial de rigor, i em disposo a fer un bon escalfament per tal d'aprofitar els 3km de baixada que m'esperaran només començar la cursa.

   El dia és esplèndid i el paisatge és preciós enmig dels corriols que els antics habitants d'aquestes contrades utilitzaven per proveir-se de fusta. Les pujades me les agafo caminant, i aprofito quan és pla i avall per tal d'equilibrar el temps "perdut" quan el desnivell és positiu.

 És una cursa amb pocs participants (60 a la de 11km i 70 a la de 21), però molt ben organitzada, tant a la sortida i arribada com durant tot el recorregut. Estic content d'haver-la fet i m'és igual acabar amb els meus sempre modestos temps que assoleixo:

Ja he pogut acolorir una altra comarca a la meva col·lecció de curses per Catalunya:

Possiblement el dia 2 de juny podré fer una altra cursa de muntanya al Solsonès. A veure.

Quart de la mitja. Granollers

    M'estava preparant per la mitja marató de Granollers quan a 3 setmanes vista de la cursa agafo un fort constipat i el tractament agressiu amb cortisona em fa desistir d'atacar els 21km. No tinc cap problema per fer el canvi a una distància més curta. Em trobo tan malament que demano que m'inscriguin als 5k, tot i que per dintre meu penso que si no milloro ni aquesta distància faré. Quan falta una setmana el metge em diu que puc provar d'entrenar suau, i així ho faig. Estic content perquè el cos em respon força bé, tot i que la sensació després de fer 5km a un ritme molt i molt lent és el d'haver fet una tirada  llarga i esgotadora. La Carme, tot i que ella sí que estava entrenada per la mitja, s'ofereix molt amablement a acompanyar-me. Sempre m'ha agradat compartir les curses i inevitablement m'han vingut al cap les que havíem fet temps ha quan havia recollit fins a 10 bosses per fer aquesta cursa.

   L'ambient és impressionant. Un esclat d'esport i de vida. Potser a aquestes alçades ja hi ha moltes altres curses que la superen en nombre de participants, però el "savoir faire" de tants anys d'experiència l'han convertida en una cursa clàssica, un referent en el meu imaginari com a atleta popular. A més a més el temps ens va acompanyar i el va convertir en una gran, gran festa. I la posició 143 de 345 arribats, no està gens malament. 

   Durant aquesta setmana miraré si trobo una cursa que em permeti anar completant el meu mapa de Catalunya.

Cursa de l'oli. 5k. Les Borges Blanques

   Matinal plujosa i freda. Em llevo a 3/4 de 8 per esmorzar una mica i treure la Fosca a passejar pel poble. Ja m'havia cridat l'atenció que a les Borges Blanques hi hagués l'Espai Macià, però quan m'hi he entrebancat ho he entès tot: els seus pares eren de la capital de les Garrigues. Necessitem tenir present aquests referents històrics per encarar amb fermesa un any polític realment complicat i que demanarà a la població potser grans sacrificis.

   A 2/4 de 10 m'he acostat al punt de sortida de la cursa de l'oli. He trotat 25' fins que els responsables de l'organització ens han avisat per megafonia que aviat donarien el tret de sortida, primer per als atletes que havien de fer els 10k i després per als dels 5k. Una pluja fina ens ha acompanyat durant tot el recorregut, però el caldo calent amb què ens  han obsequiat a l'arribada i el pa amb oli (denominació d'origen de les Garrigues, òbviament) i botifarra ha estat realment reconfortant. El que menys m'importa és el lloc que he aconseguit, però la posició 35 de 150 acabats m'indica que, de moment, estic encara en forma.

   Ja tinc una altra comarca per al  meu projecte esportiu. Hauré de mirar quina  puc fer més endavant. De moment em fa il·lusió fer la clàssica mitja marató de Granollers.

Sant silvestre manlleuenca.

   Última cursa del 2018. Tot esdevé com un ritual que es va repetint cada any. Cursa popular per excel·lència: gratuïta, festiva, amb la participació de persones que no les veus en cap altre esdeveniment atlètic, amb famílies inscrites en les diferents distàncies...desitjos de bon any a la gent que coneixes i també a la que no has vist mai. I després dels 5km, el brindis a casa, amb la Maria, la Carme, en Toni, en Joan i la Irene. Tot desitjant que el 2019 sigui molt millor que el 2018, que prou que ho necessita el país. Per dintre meu he pensat que estaria bé que poguéssim celebrar la propera sant Silvestre manlleuenca també amb en Ferran i en Gerard... Tant de bo que tots els bons propòsits es compleixin.

Cursa dels Nassos d'Oliana.

   No tenia pas planejat participar en aquesta cursa, però xafardejant per internet vaig veure que tenia la possibilitat d'afegir l'Alt Urgell a la meva particular col·lecció de curses. En un principi vaig pensar que, tenint en compte que l'esdeveniment començava a 2/4 d'11, no calia matinar excessivament per tal de participar-hi. Quan li ho vaig dir a la Maria em va proposar d'avançar el cap d'any un parell de dies i celebrar-ho fent una nit fora de casa. No m'hi vaig pas pensar dues vegades i vaig trobar un hotel a la vora de la població de Peramola, a uns 4km d'Oliana. La meva sorpresa va ser, quan hi vam arribar, que tenien a la venda unes edicions molt maques de dos llibres de Miquel Martí i Pol, i els vaig demanar si entre els propietaris de l'hotel hi havia algun lletraferit amant de la poesia del nostre escriptor osonenc. Em van explicar que durant molts anys abans de Pasqua hi feia una estada en aquest establiment, ubicat en un paratge natural preciós. A la tarda, i per pair el dinar, vaig fer una passejada fins arribar a un lloc anomenat Font Viva. Realment bucòlic. Quan tingui un moment miraré si el poeta de Roda té algun text que hi faci referència.

   L'endemà, i després d'esmorzar tranquil·lament, m'arribo fins a Oliana. M'adono que ha estat una bona pensada anar-hi una mica d'hora perquè al cap de 10' tot queda ple de cotxes.Vaig a buscar el dorsal i malgrat el fort regust popular que té tot plegat, m'adono que els organitzadors hi tenen la mà trencada i ofereixen un bon servei al corredor.

 Primer surten els participants de la cursa-caminada de 10km, i després els de 5km.  Malgrat el fred que fa, un grau negatiu i boira, el recorregut ámb pujades i baixades te'l fa passar ràpidament. 

  La xocolata desfeta de l'arribada arrodoneix una molt bona organització. La sorpresa de la bossa del corredor ha estat que, en comptes de la samarreta típica que ens trobem en moltes curses, hi havia un saquet de patates del Pirineu. M'ha fet molta gràcia i ho he trobat absolutament encertat.

Ja he pogut acolorir una altra comarca en el meu mapa de Catalunya:

Demà faré la sant Silvestre manlleuenca. 

Cursa solidària marató tV3 Manlleu.

   Una altra excel·lent organització ens ha permès participar i, per tant,  col·laborar en aquesta 8a edició dedicada a la lluita contra el càncer.   Fer esport i que sigui una cursa solidària és un maridatge excel·lent. Tant de bo que els diners que en surtin de totes les activitats d'arreu de Catalunya permetin que molta gent en un futur proper, i gràcies a la investigació mèdica, puguin tornar a dur una vida normal després de patir aquesta malaltia.

    Abans d'emprendre la sortida hem vist en Joan, la Irene i els seus amics i ens hem pogut fer la foto de rigor.

 M'he proposat acabar els 10k per sota l'hora i amb la Carme ho hem aconseguit amb molta facilitat. En Joan i la seva filla de seguida han anat força més ràpids que nosaltres, cadascú al seu ritme. Malgrat el dia humit, plujós i fred he gaudit molt de la cursa. El recorregut tan familiar i bonic a la vora del riu sempre m'és plaent, i l'ambient de cursa és un valor afegit que ho agraeixo sempre quan participo en aquests esdeveniments. 

  Propera cursa Sant Silvestre manlleuenca, no podré fer l'Entre ponts de Roda perquè tindré l'Arnau i la Gemma a casa i vull estar amb ells.